A Antoni Miró des de Barcelona
Ovidi Montllor
Veu: Pepa Alòs i Francesc Anyó
SILENCI!
(secret, potser, de nous jocs de colors?, o bé, estalvi de mots sense nom?).
L’OBRA...
(dóna claror de sobte l’obra i contesta a crits. Tapa boques mesquines).
COMENÇA!
Jo.— De Toni Miró recorde que és tímid, afectiu, artista, solidari, alcoià, tossut, retossut, formiga, cavall pur, gat oriental, envejat, castigat, generós i estimat.
Toni.— Ep!...
Jo.— SILENCI!
Toni.— (Se’n va amb el seu silenci). Entra un grup de gent fent crits i gatzara. Veuen com s’allunya el Toni, mentre Jo encén una cigarreta al fons de l’escenari i para atenció al grup que calla de sobte.
L’un.— Qui és aquell xic tan dimoni?
L’altre.— Calla, collons!, que és el Toni!
L’una.— El cec del cantó Pinyó?
L’altra.— Que no veus que és un Miró?
Tots.— (Queden amb la boca oberta a punt de dir ah, però no diuen res. Jo, apaga el llum i tots es foten a cridar mentre cau el teló que el públic no el veu perquè ja hem dit que és tot fosc).
* L’obra dramàtica, com que no té massa extensió, es pot repetir, en diferents tonalitats. fins a quedar-se afònics. que és del que es tracta, en el suposat que tractem de dir coses.
