Temps del Tirant (Tiempo del Tirant)
«[...Ella tornà entrar dins la cambra on Tirant era, e féu-li llevar la roba que damunt tenia;
e ell donà un gran salt e pres la Princesa en los braços,
e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades, dix-li:
Oh quanta bellea, ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món!...]
Joanot Martorell, Tirant lo Blanc I, Ed. 62 i La Caixa, Barcelona 1983, p. 410
Potser Tirant mor d’un refredat i això no és gaire elevat per a tot un cavaller d’armes ornat. Però és una mort d’ésser humà. És la mort que molts dels mortals pateixen per culpa d’una molt deficient atenció a la malaltia. No és una mort, si es vol, lògica en aquest temps del Tirant, car un cavaller deuria, sempre, morir en el camp de batalla, vencent arreu turcs, moros i, fins i tot, el mateix Gran Soldà. Martorell genera un discurs sensual a vegades, inclús amb fites benhumorades; crea una novel·la de magnituds impossibles d’imaginar en aquest temps de què parlem, ara. La fidelitat i la companyonia: Hipòlit i Diafebus en són la mostra fefaent, representen les inalterables marques de la cavalleria i de l’amistat. Carmesina, paradigma de la dolcesa, de la sensualitat i del desig, satisfà l’heroi en els plaers mundans de la carn. La Vídua Reposada, una mena de trotaconvents, o de Brígida romàntica, aplana camins, insinua desvetllades estones d’amor encès, també enamorada, malauradament, del brau cavaller. L’Emperador, un tant de fràgil condició (cal ser benevolents), acaça, espasa en mà, un ratolí, tot fora d’esma, embogit, i còmic a la fi. L’Emperadriu, assenyada dama de la cort que sempre farà el que correspon a la seua dignitat, inclús el matrimoni amb Hipòlit per tal de servar les regnes del tron, i de l’imperi. Plaerdemavida, digna companya de Carmesina, la princesa, serveix els interessos de la seua senyora, i satisfà les seues comandes, fins i tot, abans d’ésser formulades: un exemple de bon fer i millor escudellar els plats que l’amor procura.
Tot un món Tirant lo Blanc, tot un univers narratiu que abasta no només un costumari racional d’un temps històric concret, també formula el coneixement en el tractament psicològic dels personatges. És una novel·la total, i sembla mentida la magnitud de l’empresa, reconeixent l’escassedat d’exemples que en aquest temps habiten els prestatges de les biblioteques. I la gosadia meresqué el consentiment i l’autoritat de Cervantes (el mejor libro del mundo), quan facilita que Alonso Quijano salve, de la foguera, un exemplar d’aquest llibre de cavalleries, o potser, millor dit, de cavallers.
El Temps del Tirant de l’artista Antoni Miró facilita una lectura directa del cavaller. Llança afermada en mà i braç esquerre envesteix el món sencer amb incontenible força i determinada potència. Cavall i cavaller, revestits per la cuirassa de combat, tan temibles, galopen desafiant enemics invisibles, empenyorats en la roda dels somnis. El cavall abillat amb gualdrapa quadribarrada, canta la pertinença del cavaller en les línies imaginàries d’un paper pautat, i guiat pel vent a favor de la història. El temps del Tirant és un quadre d’Antoni Miró de 2007, bastit en acrílic i metall sobre llenç, i que fa, quant a les mesures, 81x81x4 cm., pertanyent a la sèrie Sense Títol. Les robes del Tirant resten presidides per la creu vermella al pit, costum d’afirmació dels cavallers cristians en missió de croada. Els ornaments que coronen tant el casc del cavaller com el cap del cavall són d’un color vermell, color de la sang, del combat i de la victòria sobre els infidels. I el rerefons del quadre resta legitimat amb metall, que li confereix una pàtina verdosa d’antiguitat, i que llença la figura central amb enorme força evocadora, com ara: «[...E Tirant mirava la seua gent; com véu que la sua gent anava mal, ell ferí ab la llança en la pressa de la gent, e encontrà un cavaller tan bravament que li passà la llança de l’altra part. Aprés tirà l’espassa e donà de grans colps a totes parts, en forma tal que paria que fos un lleó famejant, que tots los miradors admirats estaven de la sua desmesurada força e gran ànimo que en aquell cas Tirant Mostrava...]» (p. 418, Vol. I, Tirant lo Blanc, Ed. 62 i la Caixa, Barcelona 1983).
Ret homenatge Antoni Miró, en aquest quadre, a la figura del Tirant. Però no només al Tirant cavaller cristià, sinó, per extensió, a tot el que significa la potència creativa literària dels escriptors medievals valencians. El treball acurat del pintor ens en fa trasllat, amb profunditat, de l’imaginari col·lectiu que abracem pel coneixement que tenim d’aquesta història. I allò anecdòtic s’hi resol a nivell de categoria: Tirant és, potser, cavaller de cavallers, un dels més grans de la història, o almenys de la història literària que a nosaltres, ara, ens interessa. Tirant resum, amb la seua particular circumstància de combat i de vida entregada, totes les gestes imaginàries que han estat, també, substància creativa: Amadís de Gaula, Palmerí d’Anglaterra, Curial e Güelfa o Carlemany, només per citar uns exemples que testimonien el nostre raonament.
I amb el seu especial coratge, la seua cabal abnegació i la seua permanent gosadia, Tirant cavalca terres i països vorejant tota sort de paranys. Tirant, el cavaller d’Antoni Miró, vola les contrades infinites de la memòria i arrossega, amb el seu discurs èpic, la nostra voluntat, la nostra inquietud per conquerir un tast de la glòria que ens ha precedit en el temps. I Tirant n’és de generós, com ho és el pintor quan il·lustra el seu llenç amb la mestria del teixidor a peu de teler. Els colors ens il·luminen a nosaltres, moguts pel vent de la fortuna compartida: la il·lusió de capir la bellesa, i no solament açò, també acariciar les branques de l’arbre del saber. I Tirant n’és de generós perquè és ben capaç d’oferir el perdó al vençut, per això és un cavaller revestit d’honor quan actua front a les misèries quotidianes. Tirant és un homenatge a la conducta benintencionada dels hòmens. El Tirant, en el seu temps, en el llenç d’Antoni Miró, s’enlaira com un portent que ens haurà d’aplegar en ferma societat, institució de la grandesa de cor. I en trobem molts exemples a la novel·la que confirmen aital circumstància: «[...Cavaller, gràcies te faç del teu malparlar. E no vull satisfer a les teus folles paraules, que en presència mia has dites, e dins lo meu castell, car mereixedor eres ab tos companyons que us hagués fets saltar de la muralla del castell avall, E si no perquè veig que la ira t’ha llevat lo seny e la raó, guardaré la mia honor e fama, puix vos he assegurats, mas per conservació de ta vida no voldria que negú dels meus te fes mal ne dan. E buida lo castell prestament ab tots tos companyons ans que altre mal no et vinga...]»(p. 231, Vol. II, Tirant lo Blanc, Ed. 62 i la Caixa, Barcelona 1983).
I sembla que Tirant, al quadre d’Antoni Miró, ens ha de permetre retrobar-nos amb la diligent, per viva, matèria d’aprenentatge. No es tracta només d’un vast record, llunyà, de la lectura que hem efectuat, ara se’ns hi avé la voluntat, també, d’assolir part d’allò que som, perquè a l’igual que ens pertany la llengua que parlem, fem ben pròpies les realitats que ens incorporen a una terra concreta i a una manera de sentir la vida. Tot, ara, en aquest quadre, ens fa costat. Irremeiablement. De manera irrenunciable. Hi hagué un temps on s’hi podia tocar el cel, les voltes de l’univers, amb l’orgull d’ésser grans i poderosos: la cultura ens apujava al pòdium dels importants, però de debò. Un temps on Tirant lo Blanc cavalcava entre les boires d’una història a mitges contada. I ara, en aquest Temps del Tirant, Antoni Miró deixa volar la nostra fantasia per guanyar una petita engruna de felicitat. O la restitució del valor del coneixement. També la pintura és això. Doncs clar que sí.
Josep Sou
