Safia a Muqdisho

«Sobre les ales del temps, la tristesa vola»
Jean de La Fontaine

Pintura d’una gran sensibilitat, Safia a Muqdisho, 2012, (Somàlia), representa una de les fites principals en la pintura compassiva del pintor Antoni Miró. Exemples d’aquesta manera de mirar i d’interpretar la realitat ja en tenim abastament al llarg de la seua extensa producció artística. Però, potser representa aquest llenç una fita important, i ben valuosa, del que podríem anomenar l’art sense fronteres, que practica de manera constant l’artista Antoni Miró. No s’està de viatjar, el pintor, amb el seu esguard, per les geografies de la por, de la fam i de la misèria. I les guerres que tot açò provoquen, s’hi veuen reflectides al propòsit que el pintor en fa la denúncia. Els espills, ben enfrontats al nostre tarannà boirós, i que sempre recerca l’escletxa de les portes per a sortir-se’n sense cap esgarrap, emparen la trajectòria inqüestionable de la desfeta. A cada passa un enorme perill. A cada instant de renúncia, l’escamot de la por s’acomoda confortablement a les sabatilles d’anar-hi per casa. La televisió en farà la resta. Clar que sí.

Tota guerra, però, comporta un món de dolor, de tristesa i d’abandó de gran nombre d’éssers humans. A canvi, segur, un bon grapat de monedes per a fer estalvis i passar-ho d’allò més bé. Tot és qüestió de perspectiva, diuen els qui faran l’estadística final del conflicte. L’angle, però, d’anàlisi que una crisi humanitària suscita, pot esdevenir agut, mai no recte. La fam salvatge, després de la Batalla de Muqdishio, fou interpretada com una lògica conseqüència de l’enfrontament activat per diverses faccions somalis oposades. Així les coses, i el món, o senzillament la terra, que mai no deixa de rutllar.

Aquest treball, tan acurat, de l’artista Antoni Miró, ha estat confegit en Acrílic sobre llenç, i les seues dimensions fan 162x114, pertanyent a la Sèrie Sense Títol, i a la subsèrie Mani-Festa. L’objecte pictòric, Safia, una dona jove que pot tenir milers d’anys, i que mira sense esguardar, doncs la buidor dels seus ulls reflecteixen tota l’angoixa de l’univers. La parla se’ns detura només imaginar el sofriment que aquesta dona guarda al seu si. Els llavis, tan pàl·lids, capturen tota la força en la brutalitat de l’instant. Les robes, amb els blaus desmaiats i movedissos, alenen necessitat perquè estan foradades per l’evidència de la gasiva tortura. Tot ens convida a la pena. Tot ho empara la proverbial manera de mirar que té Antoni Miró. La pintura compassiva, la que s’hi dol amb el dolor aliè, la que crida des del mur estant, la que s’afarta de parlar quan la gent calla, la que inspira la mà de l’artista, que viu la intensitat de l’escena que ell mateix procura, ens convoca. I direm, millor, que ens apel·la novament, perquè ja, en altres instàncies, en altres processos creatius, en altres moments de la història recent,  hem escoltat la veu silent del pintor; el frec subtil dels pinzells fregant la superfície del quadre, tot dient-nos: mireu, no passeu pena i mireu, perquè la transferència d’emocions, segur, us vindrà a l’instant, potser, inclús, de seguida. És d’humanitat. No passeu pena i mireu... 

I què en diríem nosaltres d’aquesta tan especial peça de l’artista Antoni Miró? ¿Quina és la realitat que vivim en contemplar la infinitud de la tristesa, l’amarg rostre de Safia, on brollen, dels seus ulls vacus, diminutes llàgrimes d’un rou calitjós? En primer termini pensem que la dona, la protagonista excepcional del quadre, no té gaires forces per a empènyer un brau torrent de plors. Li manca l’esperit, que no la raó. I és que, fins i tot, per a arrencar el plor, cal tenir força suficient i coratge al cor. La petitesa, la foscúria i, potser, la immensa necessitat, honoren els teixits d’aquest llenç de l’artista Antoni Miró. I com diu el dramaturg austriac Franz Grillparzer: «...les llàgrimes són el sagrat dret del dolor.» I de dolor, Safia segur que en sap. I nosaltres l’apercebem molt clarament, després del tractament que en fa el pintor Antoni Miró de la seua obra.

I quina cosa més s’enlaira per les rodalies de la proposta? Potser la veu del silenci. Paradoxalment el silenci s’hi fa sonor, i se’ns escola a dintre mateix una sentor de paraules que fereixen els teixits cardials. A Safia no li cal parlar, tot ho diu mitjançant el seu esguard fugisser, la seua pena i el seu terratrèmol interior, Una mena de llenguatge intel·ligent al qual li sobren les afeccions i també les síl·labes: ...un rostre silenciós freqüentment expressa  més que les paraules», assegura el gran poeta llatí Ovidi, qui va escriure, ves per on! «Ars amatoria.» Ironies del destí. Però al darrere de la imatge, al cabdal que nodreix la perspectiva del coneixement, rau una sensació d’immensa culpabilitat compartida. Mai ningú deu sentir-s’hi d’aquesta manera com ho fa Safia. Cap ésser humà, de bona naixença, mereix posseir, ni un sol segon, aquesta melangia bestreta del calaix dels malsons sinistres.

Potser la guerra n’ha fet de les seves. Les acostumades malvestats que inunden els pous de sang, dolor i horror, han fet acte de presència arreu de Somàlia, i Safia ha esdevingut en víctima: ...cada guerra és una destrucció de l’esperit humà», intervé Henry Miller. I és clar que així és. Ho ha estat des de sempre, des del principi dels dies, o com bé diu la veu popular: des que l’home és home. I la guerra, clar està, té un munt de conseqüències arbitràries que afecten els hòmens que les pateixen. Però també les guerres signifiquen guanys saludables per a les butxaques dels botxins que s’acarnissen amb els pobles. I no miren gaire lluny, car la riquesa esdevé poder, i el poder s’hi torna orb per conquerir universos on, el or, sura damunt les aigües de la incontinència sens límit ni fre. Però també convenim amb Romain Rolland quan diu: «...la guerra és el fruit de la debilitat i niciesa dels pobles», perquè els hòmens hauran de restar sempre atents i no resseguir els corrents que marquen els seus dirigents. I sabem el que tot açò significa, i en suposa.

La mort. Safia resta ferida de mort. Tanmateix no en parlem de la mort física, sí, però, de la mort espiritual. Eixa mort que suposa consumpció íntima i abocament furtiu des de l’empit d’una muntanya esquerpa. Amagrida, la dona, veu el que cap de nosaltres és capaç de veure. Per no moure’s, ni les llàgrimes brollen a vessar, només irisen, molt tènuement, la perifèria de la mirada.  I a nosaltres ens fa molta pena aquesta obra, perquè és tota veritat, i així, la iniquitat no n’és cap metàfora atrabiliària que s’ha inventat l’artista Antoni Miró. El pintor agafa, un dia, un fragment de realitat, un tros de vida, i ens el posa al davant. I ens duu aquesta «potser petita» història per a dir: «tot açò, sembla mentida, està passant, però. No és una comèdia per a quedar bé. És una engruna de vida diària. Potser açò siga una constant. Safia existeix!» I concloem, ara sí, amb les acurades reflexions d’André Malraux: «...la mort no és una cosa tan greu; el dolor sí»

Josep Sou