Retrat eqüestre

«A vegades és necessari i forçós/que un home mori per un poble,/
però mai no ha de morir tot un poble/per un home sol:»
Salvador Espriu

I no es tracta de morts ni de ferits, ara i ací. La qüestió s’aboca des de les finestres del dur nepotisme que exercí, tothora, un tal Gaspar Guzmán y Pimentel, pel temps, i per raons diverses, Conde-Duque de Olivares. Esgotà moltes vies d’autònoma administració dels vells territoris de la Corona d’Aragó, tot obligant regnes i terres a contribuir per a les despeses que l’administració central de l’estat necessitava per a les seues dèries bèl·liques a territoris d’Europa. La seua mà va estar de ferro, ben dura i impertinent. La seua habilitat per a comprar voluntats, tot un catàleg de recursos espuris. La seua ambició, sense límits, un paradigma constant a l’hora de fer la suma dels nous enemics. A la fi, tot un caos administratiu, que després de la seua davallada en l’apreci reial, en suposà el despreci general, el desterrament, la solitud i la mort. Tant per a tan poc? Potser, així, n’hi ha molts de babaus..., massa. I diem ambició i ascens? El Comte-Duc no s’hi embrutà les mans per ben poca cosa, ans al contrari abraçà, sense vergonya, totes aquestes «dignitats»: Conde de Olivares, Duque de San Lucas la Mayor, Marqués d’Heliche, Conde de Arzarcóllar, Príncipe d’Aracena, Caballero, i Comendador Mayor de la Orden de Alcántara, Sumiller de Corps, Caballerizo Mayor i Consejero de Estado, Capitán General de la Caballería, Gran Canciller de la Indias, Alcaide perpetuo de los Reales Alcázares de Sevilla i, darrerament, ja, Alguacil Mayor de la casa de Contratación de Sevilla. Ni més ni menys. La seua reconcentrada manera de dur a terme el govern de la cosa pública, enfonsà interessos de tota mena, i castigà la dissidència de l’alta noblesa que, fins aleshores, havia estat capdavantera en la cort de Felip IV. Només foren «les altíssimes dignitats» les que varen precipitar el Comte-Duc cap a la desafecció del seus més pròxims? Pot ser que altres convergències tingueren part essencial al seu declivi: la Unión de Armas, el Corpus de Sangre, la Secesión Catalana o, també, la Insurrección de Portugal, vingueren a marcar la fita de la seua derrota personal.

I Velázquez, protegit per aquest Comte-Duc (amant, per una altra banda, de les arts), en va fer un esplèndid, i barroc, escorç a cavall de tant alt protagonista de la història espanyola. I no només aquest quadre il·lustrà la delectació de Velázquez, altres retrats testimonien la complaença de l’un respecte de l’altre. Això sí, però, de la mà mestra del pintor surten meravelles que han travessat la Història de l’Art d’arreu el món. I com refereix la dita popular: amor amb amor s’hi paga. Bé doncs. Velázquez obtingué el favor principal de l’home més poderós del moment. I el pintà a cavall, privilegi que només tenien els monarques. I els fums de guerra i de victòria llueixen al rerefons d’un quadre que tracta, molt especialment (encara Tiziano a l’horitzó), del poder: el control absolut de l’estat que exercí el Comte-Duc d’Olivares.

I d’aquesta obra del genial Velázquez ara se’n deriva una altra proposta, no menys extraordinària, del pintor d’Acoi Antoni Miró: «Retrat eqüestre», de l’any 1982. Una pintura conformada en acrílic sobre llenç i que fa, quant a les mesures, 200x200 (díptic). La imatge ens recorda la pintura de Velázquez, clar està, doncs una mateixa voluntat de transmetre l’escorç propi del barroc, presideix també l’obra de l’artista Antoni Miró, si bé, en aquest cas de la pintura contemporània que ens ocupa, el rerefons, o la cobertura paisatgística, ha desaparegut, en favor d’un efecte de teles plegades que acull la imatge central del Comte-Duc d’Olivares. Des d’aquella obra original del barroc espanyol, podem contemplar tota una altra interpretació, tota una altra crítica social, mitjançant una curada anàlisi de la realitat pretèrita per a bastir un nou document, o una proverbial, ja, manera de visitar la història: la ironia com a retòrica informativa.

L’artista Antoni Miró foragita tots els monstres existents al voltant de la figura, inequívocament esquerpa, del Comte-Duc. L’abelleix amb un flamant As de bastons encastat al barret de pics, manera d’identificar el personatge per la seua mestria en fer, de l’exercici de govern, tot un món d’aspra duresa, i sense pietat. I per si ens mancava alguna cosa essencial, el Comte, ara, fuma la cigarreta premuda entre els llavis de la coentor. Un acte molt poc, o gens, bèl·lic, però que emmarca l’astut «valid» en els corrents d’un pop ferotge, i veí de la paròdia. Una altra mostra de la poderosa necessitat que Antoni Miró té per a insinuar l’excés de poder que l’aital personatge ha obtingut, resta en el canvi que en fa de la bengala de Velázquez per una llança de notables proporcions. Potser, ara, el Comte esdevé un bon picador en plaça de bous imaginària, amb perfil angulós, de cara forta, dura i rancuniosa com la «rupes Tarpeia.» Els constants «roig i galda», just al costat de l’esperó sangonós, és tota una declaració d’intencions, i que ens apropa a la labor de crítica que el pintor Antoni Miró fa valer a bona part de la seua obra creativa. El pintor pren part, sempre, als esdeveniments, per llunyans que aquests siguen, per difícils de comprendre que puguen semblar. És com una veu que s’afig, discreta, al missatge que la pintura enlaira.

Si d’ironia en parlem, però, i potser fins i tot d’humor glaçat, només ens cal situar-nos al davant de l’obra d’Antoni Miró per a testimoniar allò que contemplem: un món on la publicitat ha pres per la mà tot l’escenari de la vida: «...l’avarícia és de naturalesa malvada i perversa, que mai no sacia el seu voraç apetit, i després de menjar té més gana que abans...», ens assenyala Dante Alighieri. I nosaltres, amb ell, assegurem, que aquesta idea d’incrustar al cos del cavall del Comte-Duc tota la bogeria publicitària de l’automobilisme i del tabac (ni a l’Autodromo Nazionale di Monza n’hi ha tanta, de publicitat), resulta tan pertinent com realment iconogràfica. La mestria d’Antoni Miró situa en primeríssim pla la indústria de l’automòbil, potser la luxúria de les grans marques, com a símbol de la malvestat d’un món insadollable que mor i mata pel reconeixement social, o pel falç poder que en confereix, els humans, la possessió d’aquests mecanismes de falsa glòria: «...l’avarícia és com la flama, la violència de la qual augmenta en proporció a l’incendi que la produeix», diu ara, a propòsit del que comentem, Sèneca. I paga la pena de reflexionar al voltant d’aquests assumptes com ho fa Antoni Miró, qui s’enfronta, en metàfora indirecta, a la vocació d’home ric que sempre manifestà el Comte-Duc. La virtualitat de reduir l’embranzida metafòrica ens facilita els guanys de la interpretació.

Una altra ironia, i ben grossa potser, rau a la base de la proposta que ens fa Antoni Miró. A les potes del brau cavall del Comte-Duc hi ha, a manera de retallable, uns papers que poden fer la funció (que des de sempre han fet als cromos dels infants) de veritables peus de la imatge. Així, el Comte-Duc esdevé un cromo en mans del xavals que juguen al carrer, solament empesos per la vida i per la voluntat de diversió. Potser, inclús, el Comte-Duc s’hi ha transformat en un perot. Major ironia, així doncs? Major transferència de la realitat? Major gosadia per a reescriure vells capítols de la història?

La fama, la duresa de la fama i el seu besllum anacrònic, esdevé, a vegades, sinó sempre, un daltabaix de crueltats sense fi. Els hòmens perden el judici, i el trellat, per assolir engrunes de la fama, i de tot allò que viu a les rodalies de la mateixa. No direm, ja, de les coses que, en nom del capital, que suposadament ajuda a tenir un reconeixement social, s’arriben a fer, per part de tanta i de tanta gent. I no importa la moneda de canvi, ni els greuges, ni les insatisfaccions posteriors, tan sols la vehemència d’un fràgil poder ja és bastant incentiu per a perseverar en la lluita sense fre: «...la fama és perillosa: el seu pes és lleuger al principi, però es fa cada vegada més pesat el suportar-lo i ben difícil de descarregar», indica Hesiode. I Antoni Miró, com aquell qui no vol la cosa, li ensopega, a sobre del Comte-Duc, símbol de la luxúria per la fama, del poder absolut i de les possessions, un munt de riure, de mirada burleta i de sofisticada ironia. Perquè a més, i com diria François de la Rochefoucauld: «...els llinatges famosos, en comptes d’enaltir, rebaixen a aquells que no saben portar-los». I el Comte-Duc, a mans d’Antoni Miró, ha vistes rebaixades, molt notablement, les seus expectatives. O no?

I potser Gaspar Guzmán y Pimentel va jugar amb foc. I les cendres cremaven dessota i no es veien. El seu govern va estar reblert d’astúcies, de càbales, d’insídies i de paranys. La seua administració va significar, per rebutjada, un clar fracàs. Les finances que en volia per a les arques centrals, i per a la política exterior (eufemisme de guerres sense termini arreu d’Europa), una catàstrofe. Les seues relacions amb la cort i la resta de cortesans, un incendi permanent, i és que, com ens recomana Niccolo Maquiavelo: «...el ministre deu morir més ric de bona fama i de benevolència que de bens.» Tampoc ens cal afegir molt més a les paraules, tan sàvies, de Maquiavel.

Antoni Miró, és cert, s’encomana als vents de la història, la pretèrita, la del nostre barroc, per a palesar una voluntat clara d’exercir la crítica, fins i tot indòcil, i un poc agra, del món contemporani. En fa un salt en el buit per a dur al present una mirada càustica i bel·ligerant. Resta determinat a construir un relat farcit de disciplinada plasticitat, o de intensa nova realitat: «açò és el que hi ha», potser ens diu a cau d’orella. Exerceix la diàspora en el tràfec dels circumloquis, o el que és el mateix, no dubta mai a dir el que pensa sense que les posicions de trinxera resulten massa incòmodes. I amb humor; furgant amb les ungles fins que la pell s’hi torne roja. Amb la sorneguera manera de dir: «ja n’hi ha prou.» I encara que açò que segueix no ho haja dit l’artista Antoni Miró, a bon segur que ho ha pensat alguna vegada: «...amb un poder absolut fins i tot a un burro li resulta fàcil governar», retrona, pel baix, el Comte de Cavour.

Pinteu Pintura (1980-1991), la sèrie a la qual pertany aquesta obra del pintor Antoni Miró, acull una bona part de la anàlisi rigorosa que l’artista ha dut a terme sobre la Història de la Pintura. Retrat Eqüestre (1982) significa, al nostre parer, potser un paradigma de la posició crítica de l’artista vers la societat actual, tot escrutant el desfici d’una història que, massa vegades, no ens complau. La suportem, però.

Josep Sou