Manifestants

«Diner perdut, pèrdua lleugera; honor perdut, pèrdua considerable;
coratge perdut, pèrdua irreparable» Goethe

La guerra dels Balcans. Són els primers anys dels noranta. Les forces en combat litiguen per la terra, i potser per idees manllevades i obscures. Segur que, a la fi, obscenes. I la guerra, la duresa de les bombes a sobre dels caps dels civils, es retorç cruelment cargolant l’ànim de les persones: desfermades, incrèdules i menystingudes; només llueixen la divisa pel valor de la carn en el mercat del poble. Els hòmens, i les dones, i els xiquets, esdevenen carn, i a vegades, també, magre picat.

Sarajevo sotmès a setge. No importa pas el temps que dure l’escomesa si la finalitat s’acompleix. I dura molt, massa..., sempre serà excessiu un setge indiscriminat contra la població civil. Tots paguen. Absolutament tots sofreixen la misèria que no és possible d’entendre. La barbàrie i les seues conseqüències. El rigor gratuït a sobre dels dèbils. També, però, la força dels resistents. Mons entrelligats. Passions i vehemència embogida. No importa què ni qui, només val fer guanys, del tipus que siguen. La lleialtat? A la guerra, i als setges, els lleials  cauen abans d’hora..., s’arrisquen massa, potser excessivament. Diuen, però: algú ho haurà de fer, sinó!

Sarajevo. Un gran motiu d’anunci als telenotícies. Ben aviat comencen els bustos parlants a dir, com si s’ho cregueren, a prop de les calamitats i de les desgràcies que s’hi viuen al setge. A vegades s’interromp l’emissió per a proclamar la bondat d’unes cremes per a la pell sensible de les dones, o per a pontificar al voltant d’un xampú contra la caspa, ideal per als homes emprenedors; per als bussinesman com si diguérem.

I ara, a la premsa, encara hui, ens regalimen notícies fresques de debò. Notes de periòdics que insinuen les calamitats i els atemptats contra la cultura. I ens sona la música. Els acords d’aquesta melodia que segueix potser siga inclús intemporal. Diu Prensa RTVE: (i no és sospitosa la capçalera) «La noche temática’ estrena esta semana los documentales ‘La destrucción de la memoria’ y ‘Colecciones robadas’ en las que aborda la destrucción y tráfico ilegal del patrimonio cultural de los países en conflicto. Con el título ‘Genocidio cultural’, el programa denuncia la destrucción intencionada de edificios históricos, libros y monumentos en todos los continentes. Son los daños colaterales de los conflictos bélicos. Una guerra contra la cultura y la memoria colectiva.» (Actualitzat el 25 de maig de 2017) (Sala de comunicación RTVE)

I per què en fem de referència a aquest assumpte? Doncs perquè si alguna cosa li mancava a les guerres, a quasi tots els conflictes que en el món hi han, és l’espoli que sofreixen els països perdedors. No només perden posició, terres i orgull, també els toca pagar un tribut cultural al vencedor. No hi cap major tragèdia. Els pobles vençuts són privats de la seua cultura, del testimoni finisecular i de les aportacions de la pròpia història. Un drama. Doblement, un drama! O com diria el poeta i advocat Bernardo J. Saurín: «...la llei de l’univers és: Ai del vençut!»

I Antoni Miró, a la seua obra Manifestants, datada el 2006, situada a Sarajevo, i reflectida en acrílic sobre llenç, tot fent unes mesures de 116x114, i pertanyent a la sèrie Sense Títol, captura un espai de vida, un espai on la revolta és la protagonista. Tot el conflicte als rostres dels hòmens que s’hi manifesten. Tota la ràbia als ulls i a les boques esbatanades dels joves que blasmen contra l’opressió. Manifestants en confusió i estreta companyonia per abastar les fites de la protesta: les mans i els punys en alt, símbol evident de l’acarnissament de l’escena. Cares que transmeten, si més no, una situació reivindicativa. Crits que encara podem oir, i persones vora del col·lapse.

La pintura de l’artista Antoni Miró ens transmet realisme, i també la força de les conviccions. Les cares que resten al fons del quadre, com en un segon pla, es mostren esborrades, mancades de matisos, com a conseqüència del moviment i de la convulsió que presenta tota l’escena. Trobem una absència de la paleta de colors habituals emprats per l’artista,com si es tractés  d’una voluntat de presentar una realitat contreta. Un àmbit de dolor i de sofriment, també d’angoixa i d’ofec. Tot juga en aquesta obra a favor d’una causa on la denúncia guanya la voluntat d’aquell que se la mira. Amb un breu esguard, amb un subtil esgarrap, s’endinsem pel coster de la realitat: el clamor de la multitud que pateix la guerra, les persones que pateixen la injusta guerra: «...Tan miserable és eixir guanyador  d’una guerra civil», posa en valor Lucà, autor de la Farsàlia.

Les grans protagonistes, però, d’aquesta proposta pictòrica, són les mans, i per sobre el puny tancat i en alt que emergeix al centre del quadre. Mans que diuen tant com parlen les cares i canten les veus en llur terrabastall. Les mans dels hòmens que ja hem pogut veure a tantes obres d’Antoni Miró. Les mans com un valor constant i directe, que no necessiten de massa arguments per a explicar-se. Són les mans del manyà, de l’obrer, del furient i dels protagonistes de tantes revoltes necessàries... Antoni Miró coneix el llenguatge de les mans: les observa i les pinta (de l’home mire sempre les mans, diu també Raimon). Ens transmet l’alçada de la dignitat dins el curull destí d’aquesta nostra història comuna. I les pinta. I quan ho fa, les deixa parlar fartes de deliri, d’incertitud i de desesper. A Sarajevo, els manifestants, són un clar exemple d’allò que diem. Sembla que restem al davant de mil escenes viscudes ja al món per causa i motiu de la rebel·lia dels éssers humans. Mal camina el món quan cada dia hi ha d’haver protestes dels ciutadans desesperats, dels hòmens contrariats en els seus desitjos i aspiracions. Un globus que mai no deixa d’apujar, i d’apujar, i d’apujar...

I Antoni Miró ens en fa trasllat d’aquesta tragèdia, la de Sarajevo, ciutat assetjada durant la Guerra de Bòsnia, allà pels anys noranta del segle passat, però realitat fresca encara a la memòria de tants i tants. La imatge potent que pinta l’artista  és una mena de punta de llança que incorpora, per extensió, tot el coneixement que tenim de la història recent, i dels cabdills que arrossegaren al dolor, per rierols de sang i per la incúria salvatge, el poble bosnià. Els cridaners del quadre d’Antoni Miró argumenten la brutalitat d’una desfeta impensable en els temps que corren. La pintura, però, i per tant l’art, vénen a dir-nos, amb paraules força contingudes, que haurem de transitar amb molta cura la vida, perquè: «...els gran hòmens també erren, i alguns amb tanta freqüència que quasi hom cauria en la temptació de considerar-los petits», postil·la l’escriptor i catedràtic alemany Georg Ch. Lichtenberg. En farem cas del raonament del professor alemany, i restarem a l’aguait de tantes propostes com Antoni Miró ens faça arribar, tot per a palesar la violència de la guerra. I de tot el dolor que s’afegeix a sobre d’ella.

Josep Sou