Costa Blanca
«Als negocis no existeixen els amics: no hi ha més que clients»
A. Dumas
Potser només siga, ja, un nom. O un missatge pretensiós per a inundar la nostra ment de fantasies i falses aparences. Potser siga una manera de mirar-se les coses i de dir-les sense gaire compromís amb la realitat present. Potser siga només un anunci per a conquistar el nostre desig de fer vacances a un lloc meravellós i tocat per la gràcia de la naturalesa. La fina sorra, les palmeres exemplars i de tronc elàstic, les aigües cristal·lines, i les dunes elegants..., coses que només viuen, ja, al bosc de les tanques publicitàries. I encara gràcies hem de donar per la possibilitat que se’ns presta de contemplar, a l’immens reclam entre «sorneguer i burleta», la idíl·lica instantània d’allò que no és, però que abracem amb la mirada de la voluntat còmplice. A vegades, si s’ho mirem bé, tot resta fill de la impotència. De la renúncia que, tots plegats, hem fet per tal de guarir la immensa nafra que la mar, la nostra mar, comporta. Després d’una llarga estona que ja ha passat. La Costa Blanca. Ho era de blanca en algun temps llunyà. Potser era costa també quan les garses no patien por de vorejar la ribera de la platja. Potser era, sí, la Costa Blanca: «...quan la fortuna ens descobreix el seu rostre bell, és precisament quan la tempesta comença a voleiar sobre els nostres caps», interpreta Píndar fent bo el veïnatge d’un auguri.
Nasqué, ja fa un temps llarg, l’anomenat turisme, i amb ell l’explotació salvatge, descontrolada, i sense remei. La costa ha esdevingut, tota, no un espai natural sinó econòmic. S’ha gestat un mur insalvable. En altre temps, la costa ha estat considerada com un espai de vida i de regulació de la força de la mar, i de les seues embranzides. Un espai per a la conservació dels ecosistemes i de la biodiversitat biològica. I ara, on resta el patrimoni paisatgístic comú? I el nostre espai natural de llibertat? Tot, o quasi tot, ara, resta alterat o destruït per la mà de l’home. Per la depredació i voracitat de l’home que mai en té prou. Tot resta com un àmbit privatitzat a la fi. I la intel·ligència? Sembla s’ha fet forastera i ha marxat a la percaça d’un destí que, encara que incert, puga alimentar qualsevol engruna d’esperança. Per discreta que aquesta siga. Resta suspesa, al remat, una pregunta molesta, però necessària: i el nostre patrimoni? A quina llibreta d’estalvis ens ingressaran la nostra part proporcional del repartiment dels beneficis?
Antoni Miró, amb la seua obra «Costa Blanca» de 1993, i bastida en Acrílic sobre llenç, amb unes mesures de 200x200, i pertanyent a la sèrie Vivace, diligencia una visió crítica de la realitat. Amb pocs elements acreix la nostra mirada, tot llençant-la cap a l’espai on s’hi confirma la lectura immediata d’un instant. Lluita d’un braç articulat (un veritable monstre), i pintat de verd (la ironia és de grans proporcions), contra el món. Un pot de Coke, situat al bell mig de l’escena, com aquell qui levita, insinua el totpoderós reialme de l’economia i de la força: la bogeria que s’hi respira des de l’imperi nord-americà. No obstant, les evidències, en aquest cas concret que ens ocupa, marquen la senda de la interpretació, doncs una inscripció a mig fer, i inserida en el braç de la pala, permet que llegim: DESTRU... Resta ben clar que aquest braç de la mort no és pas una estimable eina de llaurador. No. És un aparell, un engendre dinàmic, que devora i consum en poc de temps els equilibris de la terra. I el segon element, que sembla més innocu, menys agressiu potser, evidencia un eufemisme i parabòlica adscripció al lloc d’on vénen gran part dels nostres mals principals.
I ara, ni la mar, ni l’horitzó, no són blaus, com cabria d’esperar. Ara la mar és morada, doncs s’ha tornat malaltissa. La gradació des del blanc fins al morat intens emmarca la resta d’elements constitutius de la imatge resultant.
I restem al davant d’un pop avançat on se substitueixen les tintes planes per un joc intens d’ombres i de llums, que acreix l’objecte pictòric. També hi conviu una mena de surrealisme que
juga amb la realitat crítica, i la versemblança de l’escena que se’ns presenta. Dues armes igualment poderoses: la pala mecànica, símbol de la destrucció del litoral mediterrani, i el pot volander de Coke. Paradigmes de la voracitat fins a les darreres conseqüències, i per extensió, també, dels elements nutrients de tots aquells voraços hòmens de negocis que mai no deixen d’afanyar-se en la destrucció a canvi de diners. Un egoisme molt allunyat del proïsme que justificaria qualsevol causa que afavorís els individus i les societats íntegres, també: « ...el qui pot canviar els seus pensaments pot canviar el seu destí», assegura l’escriptor nord-americà Stephen Crane, però açò que sembla tan elemental, resulta quasi impossible d’incorporar a la vida dels hòmens amb un toc de certa naturalitat.
La mar morada com un immens ermàs insà on resulta massa difícil la vida, o qualsevol tipus d’esperança legítima en la continuïtat de la vida: «...la beguda apaga la set, el menjar satisfà la fam; l’or, però, no minva mai l’avarícia», ens ret a cau d’orella Plutarc.
I la pala, verda i amb dents, s’hi precipita des del zenit, on encara resta (potser per poc de temps ja), la llum: «...tots naixem bojos. Alguns, però, continuen sent-ho tota la vida», al remat ens alliçona el dramaturg irlandès Samuel Beckett.
I Antoni Miró ens resum, tot celebrant una imatge molt poderosa, un univers de pensament. La tècnica verifica i incorpora els elements justos. L’opció d’acudir al seu pop particular, i que l’identifica abastament, i el tractament de la tècnica i del color, substancien un munt de propostes de l’artista. I en aquest cas, el pes dels elements constituents, autentiquen el valor del propi missatge. Tots ens sentim al·ludits des de la força del llenç, i no podem defugir la mira sense perdre una engruna de complicitat. La lectura és directa, com directes són els instruments emprats per a facilitar-la. Sembla que hi ha una veu poderosa que anuncia: «s’ha acabat l’esbarjo.» I ens la creiem, la veu. I mirem i remirem el quadre d’Antoni Miró per a prendre’n bona nota i sumar-nos- en a la plèiade dels convençuts.
Josep Sou
