L’home polièdric
És pràctica habitual atendre a la comprensió de la complexitat humana. És comú interpretar que l’home, per la seua essencial naturalesa, s’hi capfica en estratègies de pensament que li són, quasi sempre, fins i tot, ben estranyes i sorprenents. I les conductes que se’n deriven abracen, per tant, i en moltes ocasions, estadis incomprensibles per al propi individu que les duu a efecte. Altra cosa serà el «lliure arbitri», que al seu registre més favorable, institucionalitza la llibertat en el comportament dels éssers humans. La diversitat, l’autenticitat, el coneixement, la personalitat, l’acció directa, la resposta als estímuls i a la reflexió a prop de la intimitat, estableixen criteri suficient per a detectar la comprensió, dins la seua vastitud, dels hòmens.
L’artista Antoni Miró, anuent amb la disciplina de la nit, indaga, pensa, escriu tot just al dictat de les seues quimeres, i transforma els registres conceptuals en formes, llum i color. L’artista s’hi desdobla en raons quan la poètica de la veu multiforme s’ajusta al cànon de la seua voluntat, sempre disconforme, alterada i, per tant, comunicativa des de la novetat dels seus plantejaments. I tot, absolutament tot, de lectura oberta, com un col·loqui en l’àgora filosòfica, i amb la voluntat, des del reconeixement de les llibertats, la pròpia i l’aliena, d’apropar els traços irresistibles de la interpretació de la pluralitat: «Solament l’home que sap és lliure, i més lliure el qui més sap...», apunta Miguel de Unamuno al seu discurs filosòfic, i nosaltres amb ell.
Josep Sou