Salta al contingut de la pàgina principal

L’èpica de l’antiheroi

Homer, en els seus cants èpics de la Ilíada i l'Odissea, consagra les figures dels herois Paris, Héctor, Àiax o Ulisses, i la tradició cultural i literària els instrumentalitza per elevar-los a categoria referencial, ja des de l'època clàssica, i consentits com els grans poemes de l'Antiga Grècia. El comportament dels herois és exemplar, i el seu valor podria establir-se als principis d'una real i duradora cosmogonia. L'heroi arriba als beneficis de la glòria pel portent dels seus actes, pel valor demostrat en el camp de batalla, i per la noblesa del seu caràcter i sentiments. Tant com per la defensa a ultrança dels interessos del seu poble, així com dels seus secrets particulars.

En la pintura, i fins i tot a tot el treball creatiu de l'artista Antoni Miró, es produeix una inversió, o una espècie d’antilogia, de les categories compreses en els cants del gran poeta Homer. El personatge de l'antiheroi apareix amb tota la seva força expressiva, i ja no es revesteix amb les gales del triomf o de la glòria per semblar-se als déus. Ara es tracta de donar visibilitat a l'heroi anònim, i incloure’l en les hagiologies de l'existència. Els "pobres", els ulcerats, els perseguits, els silenciats, els condemnats i els oblidats de les societats alienades, després de tant hedonisme sense misericòrdia, cobren vida, i ressorgeixen en la geografia immensa de l'obra del pintor. L'antiheroi és exemplar des del seu crit silent quan habita les teles d'un quadre d'Antoni Miró. La ironia es retorça per il·lustrar que la fantasia d'una història no està renyida amb la defensa de la legítima humanitat. Els antiherois són ells, són els nostres, són els soldats d'un combat que es lliura, cada dia, encara a hores d'ara, a cada racó del món.

Els cants èpics homèrics traspuen glòries i passions. Els quadres d'Antoni Miró, les propostes de tantes sèries també, ja considerades ideals de referència, emergeixen amb la força devastadora de l'evidència, i ens proposen furgar en l'essència mateixa de la condició humana. És un repte, però també una possibilitat per seguir creixent.

Josep Sou

Menesterosa 2010, Barcelona (Acrílic i metall s/llenç, 65 x 65) Sense TítolAntoni Miro