La música i Antoni Miró. Un reforç sensorial

No solament la metàfora del so dels pinzells esquinçant la superfície territorial del quadre, no. El Sopalmo: la casa, el paradís, el museu, l’àgora, la ciutat de les trobades, i tantes coses més, és un albir de música clàssica, de tenaç presència i de complicitats sense terme. El pintor, l’artista, el creatiu, escolta les músiques que s’enfilen en l’atmosfera del seu estudi, i que li genera la cobertura ideal per a dibuixar mons sense ancoratges.

I estan, com no, les veus particulars que es corresponen amb la seua fidelitat absoluta a la causa de les seues tirades: Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Feliu Ventura, Raimon..., la llengua, els desitjos, la memòria, el llarg aprenentatge de tota la vida, l’orgull de pertinença.

I així, els dies amb les seues nits, des de la fondària del pensament, cap a la conquesta del bé del treball sense descans, encara que amb el constrenyiment considerable de la voluntat.

Josep Sou