Hegel i Antoni Miró: la comprensió de la llibertat

Si residenciem als postulats hegelians la llibertat com una necessitat «compresa», en el treball creatiu del pintor Antoni Miró, ens referirem a la inspiració com a un element vital per a la construcció dels seus límits objectius. És a dir, la possibilitat de l’elecció dels objectes, i també dels subjectes pictòrics, per a establir la personal visió del món circumdant. Però no solament la inspiració, també la calculada matèria primera dels seus vincles amb la història, pretèrita i present, anuncien el cabdal exemplar dels seu instrument per a poetitzar la vida mateixa: la pintura.

Una altra coordenada principal conviu tant a Hegel com en Antoni Miró, i els resol molt pròxims: tant a la lluita diària, com a l’esforç continuat, resideixen les veritables essències individuals de l’home, per a esdevenir col·lectiva amb la suma de tots els vectors que incideixen  en l’immens poder que la seua convocatòria comporta. L’existència no posseeix cap valor si l’absència de llibertat s’inscriu en la conducta elemental dels éssers humans. Són la vida i la llibertat eixos d’un mateix principi existencial, i el paradigma del qual és el propi individu com a ser social.

S’hi construeix la llibertat, així doncs, dia a dia, amb el ferment inaugural de l’esforç, i quan l’absència del desig voluptuós, o càustic, i també l’absència del temor que tant esquinça la voluntat, s’hi institueixen com a forces que la raó «comprèn», i argumenten amb la precisió d’unes imatges que assumeixen el risc de reinterpretar la conveniència de la dignitat. Sempre. I en tot moment. En qualsevol circumstància.

Josep Sou