Com als jocs

Els xiquets, als seus jocs, «s’hi demanen» ser Superman, o Batman, també David Crockett, inclús Sitting Bull, figures, totes elles, font de lúdica inspiració, i garants d’hores de diversió sens termini.

Els personatge que encara no ho són, encara sent-ho sense saber-ho, els del dramaturg Luigi Pirandello «Sei personaggi in cerca d’autore», clamen pel reconeixement que els duga a la realitat de l’evidència. Juguen, a les seues contumèlies i diatribes, per obtenir el benefici de la veritable autenticitat. Com si deguérem, estableixen la necessitat prioritària de passar de «les muses al teatre».  Ser hi a la vida. Sense més. Sense corporeïtats metafísiques.

Els hòmens, o tal vegada alguns hòmens, i no ho diem en sentit figurat, ens «demanaríem» ser pintats per l’artista Antoni Miró. Ens demanaríem ser incorporats a la fidelitat de les seus raons ètiques, també però a la comprensió (en termes absoluts) de la realitat que s’hi respira als seus llenços. I per què? Doncs per a viure una vida estimable, perdurable en el temps i que servís d’analgèsic per a minvar la feixuguesa de les hores sense horitzó. Ens demanaríem ser com Mortadelo i Filemón, o pensar-nos com els xiquets quan juguen, per a viure encastats als seus quadres reflexius sobre la pintura al seu decurs històric (Pinteu Pintura). Ens demanaríem ser personatges als abrics de la senzillesa; i també quasi embasta indeterminada i abstracta en mans d’Ariadna (la molt pura), per a assaborir el rescat d’un món que ens submergeix en la ingravidesa de tant d’oripell com llueix inútilment.

Josep Sou