Art

A vegades, l’art, per una estranya coincidència involuntària, s’assembla a la vida. O s’hi transforma, aparentment, en un cluc irònic cap a les instantànies que marquen la immediatesa de l’existència. Però sempre llueix quan s’assembla a sí mateix.

No obstant, com és veritablement l’art? Potser hi ha moltes possibles aproximacions a la identificació per a aquesta qüestió fonamental, però tan difícil d’esbrinar-les correctament. Plagia l’art la realitat? Transforma allò evident en substància renovada per a la comunicació? Segurament, amb la voluntat manifesta de generar nous mons, ens ensenya a veure. I açò ja és molt seriós. Així doncs, podríem dir que tant el pensament com també l’observació han propiciat el naixement de l’art. Els itineraris d’aquest encontre són, per damunt de tot, fantàstics, brillants i de gran abast conceptual. La projecció de l’art significa, també, irrompre al rerefons del coneixement i de la vida.

Quant a l’artista, faedor demiürg, amb la seua particular i singular mirada, ens mostra tot allò que potser mai no ha existit, i amb insistència colpeix el món en un acte d’indispensable llibertat.

Josep Sou