Àdhuc en les contradiccions

La realitat d’una arquitectura fabril s’hi transcendeix en la pintura d’Antoni Miro. Als seus orígens, quan l’oli impregnava les teles del pintor, les xemeneies de les fàbriques apuntaven els seus canons cap a un cel vermell, ensangonat potser, i recollit tot a l’esguard dels seu arquitecte. Mirada, aquesta, com a resum d’un estat de la qüestió, i de garantia per a la continuïtat del món del treball. Pintura, aquesta, que presagia la conducta creativa del seu artífex, inscrivint com arquetip la substància formal de la seua labor poètica. Una forma de mirar, la del pintor Antoni Miró, que mai s’hi confon, inclús en les contradiccions pregones de la societat a la qual pertany. Potser la fàbrica, o el paisatge líric de les fàbriques, són utilitzats per l’artista amb un propòsit d’aprofundir en la persuasió com a mètode constructiu d’un llenguatge social propi. Ja, des dels primers instants en què la decisió d’escrutar la realitat immediata s’hi resol estil de vida, la intuïció dicta el camí a seguir. I s’hi acompleix el designi. Les idees, sempre les idees, juguen un paper primordial al quefer creatiu del pintor, i tot ho acull la mateixa roca, com en el cas del poeta Horaci quan invoca: «A l’home just i tenaç en els seus propòsits ni el furor dels ciutadans poderosos ni el rostre feréstec d’un tirà amenaçador aconseguiran fer que altere el seu ferm pensament.» La prioritat de les idees és un senyal inalterable en la construcció de l’univers creatiu del pintor.

Josep Sou