Victòria de Samotràcia
L’artista, en una part de la sèrie dedicada als museus, es refereix a determinades obres canòniques que s’hi exhibeixen. Les produccions de la Grècia clàssica constitueixen alguns d’aquests referents. Les escultures d’aleshores que porta a col·lació el pintor apareixen com a icones de l’època en la qual es van instaurar les bases de la cultura occidental. Al mateix temps, prenent-les en un nou procés d’apropiació de l’objecte, es persegueix qüestionar els espolis que van patir, des del segle XVIII i especialment durant el segle XIX, les nacions on es van crear i que les van albergar al principi.
Miró recorre a aquesta Niké pel que significa quant a ideal comunament acceptat de bellesa. Elaborar una obra pictòrica a partir d’aquest referent escultòric del període hel·lenístic es pot reconèixer en primera instància com un procés d’homenatge. Certament ho és, si es pren en consideració que es reprodueix amb molta precisió la posa, els voluptuosos contorns de la figura, els plecs del vestit o el plomatge de les ales... Fins i tot s’hi pot apreciar com es representen fidelment alguns desperfectes. I tot això es fa mantenint mitjançant aquest altre llenguatge l’extraordinari dinamisme que és propi d’aquesta creació.
No obstant això, totes aquestes fidelitats a la configuració de l’objecte de representació es troben en una figura pintada que no està disposada com la real, sinó simètricament respecte a un pla vertical, com delata el fet que avance en aquesta el peu esquerre, i no el dret. La translació que suposa efectuar una representació plana, a partir d’una determinada mirada, d’una realitat volumètrica ja incideix per si mateix en una capacitat d’elecció fonamental de l’artista: la selecció de l’enfocament. No obstant això, en aquest cas, aquest enfocament determinat es veu acompanyat d’una transformació de la posició i formalització del referent. La pintura pot, a través d’aquesta mena d’estratègies, establir una distinció amb la realitat que no és directa o fàcilment perceptible. Aquest reemplaçament anul·la la possibilitat de referir estrictament l’objecte designat en principi, encara que de cap manera ens semble que no siga aquest el que es posa davant dels nostres ulls. Probablement per això, el pintor ens recorda irònicament, escrivint-ho als peus de la figura, que estem davant d’ella, la Victòria de Samotràcia; més aviat això sembla suposar que ens enfronta a la idea que en tenim.
A més, la realitat marmòria d’aquesta estàtua alada és substituïda per una quasi àuria, molt més lleugera que la pètria, emprant uns tons grocs i ocres en la seua definició, com si estiguera inflamada per una llum solar potent. D’aquesta manera, s’accentuen els ombrejos dels plecs i s’intensifica la percepció del detall amb el qual s’aborda la representació. El fons neutre i fosc que queda darrere d’ella, de color marró i elaborat amb llimadures de coure, juntament amb la presència discreta de la proa del navili sobre la qual s’assenta permeten que la figura, en la part superior, es reconega d’una manera molt intensa i assumisca una forta direccionalitat ascendent.
Santiago Pastor Vila
