Tardor a París
Com a manteniment metafòric, el pintor ha anat utilitzant les bicicletes, aquests vehicles “paradisíacs”, tal com els va caracteritzar José María Iglesias, per a il·lustrar idees de diversa índole. La més habitual, sovint pròpia de la sèrie “Vivace”, consisteix a destacar la seua lleugeresa, material i formal, i incidir en la sostenibilitat del seu ús, com a mitjà per a referir una espècie de paradigma ecològic. En les seues representacions, Antoni Miró construeix aquestes màquines en un doble procés d’idealització i hibridació. D’una banda, se sofistiquen i depuren, mentre que d’una altra, es complementen amb diferents objectes per a carregar-les d’una nova i diferent capacitat comunicant.
En aquest cas, molt posterior a la sèrie esmentada, el que ocorre és, no obstant això, ben diferent. Apareix en primer pla una bicicleta esgavellada, amb un quadre de color beix metal·litzat, que no demostra les seues potencialitats simbòliques d’ús respectuós amb el medi ambient, sinó que roman oblidada, recolzada en un tronc d’arbre d’un carrer. Darrere n’hi ha una altra, blava, que sembla també dormir el son dels justos.
En el quadre, la realitat no es transforma amb altres recursos reals o figurats que oferisquen noves perspectives interpretatives. L’enriquiment pictòric es produeix en reforçar la melancolia que és pròpia de la tardor. El títol insisteix en el fet que aquesta estació és la d’una ciutat determinada, París. L’artista pretén, així, immortalitzar un sentiment que va percebre en visitar-la en aquell moment i que va captar primerament en una fotografia. Es tracta d’una operació subtil, similar en certa manera a les de “reactivació del passat”, en el sentit que va fer palés Fernando Castro en referir-se a les revisitacions de la història de l’art. En aquest cas, la “manera de fer mons” a la qual es refereix aquest professor sembla partir d’una realitat metropolitana que tot i ser casualment explícita exigeix una fina sensibilitat per a ser captada.
Cert és també que no es dirigeix a un conflicte dur, sinó que és una evocació expressiva d’un to anímic. S’apella a la nostàlgia d’un temps passat millor amb el recurs a l’estatització del que abans servia, va quedar sense utilitat (falta de cadena, rodes punxades...) i ja només roman com una ruïna mecànica. Aquest és el sentit que batega també després del concepte tardorenc.
L’exercici representacional està basat a mantindre un fons desenfocat amb els elements accessoris que formen part de la imatge de partida, i, sobre aquest, destacar els dos motius significants: la bicicleta i les fulles seques que fixen el període al qual es vol al·ludir. Tant la bicicleta com les fulles es detallen profusament. Pintar amb minuciositat el que ha quedat obsolet remet simbòlicament a la idea d’homenatge. Els dos elements principals es complementen amb les arrancades de les ombres de les rodes, en un blau intens, que s’incorporen com un traç alié a l’escena inicial.
Santiago Pastor Vila
