Stop desnonaments
El drama dels desnonaments va ser especialment greu durant l’any 2013 a Espanya. Les duríssimes conseqüències que patien les famílies afectades provocaven una indignació social i les contínues manifestacions per a reivindicar la dació en pagament a més de l’articulació d’altres diverses mesures. Va ser aquell mateix any quan es va dictar la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que estipulava que la legislació espanyola en aquesta matèria vulnerava la normativa comunitària.
Antoni Miró, davant d’aquesta situació que afecta les classes més baixes de la població, elabora una obra de denúncia dins del context de la sèrie “Mani-Festa”. Un grup concret de manifestants anava a representar el conjunt en tota la seua amplitud. Destaca una persona sobre la resta. És la que, alçant el brac¸, adverteix amb els seus crits de la injustícia. No ocupa la part central de la imatge, però assumeix en la seua presència la predominança.
La fidelitat hiperrealista amb la qual es traslladen al quadre els ciutadans allí presents coexisteix amb una distorsió de la realitat pel que fa al fons i a les pancartes. Per a centrar-se en la qüestió social, s’elimina qualsevol soroll visual que poguera introduir el fons en la imatge. Aquest fons es tiny d’un roig intens, totalment pla. S’hi anteposen els cartells que subjectaven els manifestants, tot i que amb textos, formats i colors modificats, amb l’aspiració a fer més i millor llegibles els missatges.
En definitiva, aquesta obra es mou entre un homenatge a les persones reals que van defensar en aquell moment els interessos de les majories socials desprotegides i un acte de millora de les qualitats propagandístiques de l’escena, de manera que insisteix en l’augment de la seua potencialitat semiòtica, amb l’aïllament i l’estilització dels missatges de protesta. José María Iglesias ja havia al·ludit a aquesta mecànica per a períodes anteriors: “Selecciona la imatge i ens la presenta en la seua definició millor, manipulada, si es vol, en arrancar-la de context, però per a potenciar, d’una banda, el seu poder denunciador de contingut i, d’una altra —i això és important—, la seua qualitat formal, d’obra d’art en suma”.
Santiago Pastor Vila
