Sol sola
Retratar un artista en acció és una cosa que Antoni Miró ha fet en múltiples ocasions. Gades, Montllor o, com en aquest cas, Picó, entre altres, han sigut objecte de les seues realitzacions pictòriques. Així, incorpora aquests a una àmplia nòmina de personatges als quals ha estat retent homenatges des de fa molt de temps, que està formada per un ampli espectre d’escriptors, intel·lectuals, artistes, polítics, etc., als quals aprecia enormement. Aquesta obra concreta s’integra en la “Suite Alcoi”, amb la qual es reconeix la contribució de molts artistes de la ciutat a diverses disciplines, com seria en aquest cas la dansa.
En aquest quadre de Miró, una formidable ballarina, també alcoiana, Sol Picó, se’ns presenta, com indica el títol, sola. Despullada de tot però, alhora, en tota la seua plenitud. Més enllà del joc de paraules amb el qual es denomina l’obra, el pintor pretén mostrar l’essència d’un especial moviment abstret. En un moment determinat, la ballarina es recull sobre si mateixa, insistint en una íntima idea d’unitat. Aquesta enorme soledat, la de la situació fugaç que queda immortalitzada, tanca, no obstant això, tot el potencial que es desenvoluparà, sens dubte, en un següent pas.
Posada sobre un sòl figurat i davant d’una paret també simulada, com denoten l’ombra i l’aresta de trobada entre tots dos plans, es representa la model justament en aquest instant concret. La minuciositat amb la qual es pinta la figura contrasta amb la immediatesa amb la qual s’aborda el fons. La complexitat de la postura obliga a elaborar diversos escorços i a matisar acuradament la il·luminació de les diferents parts del cos. Solament la definició del cabell s’allunya lleument de l’aparença real.
La dificultat de captar la bellesa d’una cosa que ocorre davant de nosaltres per només un curtíssim període de temps és evident, i major és encara la de la seua recreació pictòrica. Aquesta última condueix a una situació que ens brinda la possibilitat de fruir amb tot detall d’alguna cosa que no podem apreciar en tota la seua extensió en la realitat.
Santiago Pastor Vila
