Safia a Muqdisho

Com a part de la sèrie “Mani-Festa”, Antoni Miró elabora aquesta obra que retrata el dolor d’una mare que sosté amb els seus braços el seu fill mort. Es lamenta asseguda sobre les ruïnes i enderrocs de la catedral de Muqdisho. A un dolor de caràcter universal, que tenallaria tota mare, se superposen els que causen la pobresa i la guerra que l’afecten concretament, lamentablement tan estesos en un estat fallit com el somali, que està en guerra civil des de fa quasi trenta anys.

En moltes ocasions, és la mirada dels personatges representats en un quadre allò que estructura la composició de l’escena. Aquest és un d’aquells casos: la melancolia i la tristesa abaten la mirada, cap avall i cap a un costat, i creen una clara tensió diagonal que ordena l’estampa. Sabem tots, però, que aquesta mirada direccional no persegueix observar realment res que quede fora dels seus records.

El gest de la protagonista és, indefectiblement, una mostra d’introspecció. En canvi, el que dirigeix l’espectador cap a aquesta obra no ho pot ser davant de tant de sofriment com posa en evidència. En el procés d’apreciació estètica de l’obra només es pot reconèixer el dolor, i davant d’aquest, l’única eixida vàlida és la solidarització enfront d’aquest. La crueltat amb què la guerra tracta les persones és sempre enorme, però més, si és que es pot, quan les limitacions són extremes. Es manté la mirada solidària de l’artista cap al que pateix, de manera que revalida aquella afirmació de principi que va destacar Contreras, quatre dècades abans, que “la humanitat no pot ser estranya a l’home”.

Ja no cal establir una relació entre el signe i el fet que refereix, com suggeria Aguilera Cerni també en els setanta: les obres són accessibles comunicativament en la seua fidelitat explícita. Cal rastrejar ara el fons de la denúncia en el fet de pintar-les per a immortalitzar-les més enllà del que farien els mitjans, en la línia de la “permanència pictòrica” a la qual va al·ludir Cerdán Tato. Com va deixar escrit José María Iglesias en relació amb una altra fase de la seua trajectòria, també ací s’“enriqueix pictòricament” la imatge “sense desvirtuar-la, sense enfosquir-ne la procedència, que és també la referència, que autentifica la intenció”.

Santiago Pastor Vila