Psicoanàlisi de la pintura
Aquesta obra explica una de les claus de la sèrie “Pinteu Pintura”, de la qual forma part. Romà de la Calle es va referir a l’“estranya obsessió” que caracteritzava aquesta fase del treball d’Antoni Miró. Ho va fer en un text que es va publicar en un volum datat aquell mateix any i editat per Canigó. S’hi va referir a la propietat autoreferencial del llenguatge, a l’ús irònic del repertori d’imatges que brinden els mitjans de comunicació de masses i també la història de l’art, a la intertextualitat i a una doble presa de consciència: la de la realitat circumdant i la de la pintura mateixa.
És clar que generalment aquesta presa de consciència esdevé d’una operativa combinatòria i reflexiva sobre el conjunt d’elements que es prenen en consideració. Però no només és així. És inevitable reconèixer també la capacitat que posseeixen l’atzar i les pulsions expressives de l’artista en la generació pictòrica. D’alguna manera, aquesta és la qüestió que es planteja en aquest quadre.
Aquest retrat de Freud es complementa principalment amb dos elements que es refereixen a la dita qüestió. D’una banda, es troba simbolitzada la sèrie que va ocupar l’artista durant la dècada dels huitanta. Apareix la portada del llibre esmentat més amunt, amb l’afegit del títol “Pinteu Pintura”. Aquesta incorporava una reproducció del quadre Sant Pau Fumata (1981-82), en el qual es representava el rostre del sant de Tars tal com va ser pintat per Ribera al costat d’un tub de pintura acrílica que així ho testificava. Com moltes vegades, el referent canònic es conjugava metafòricament amb altres elements d’ús comú. La pintura de Ribera es designava així per partida doble.
D’altra banda, s’introdueix el que podria denominar-se un collage cubista rectificat i figuratiu. Els fragments pintats, siguen aquests papers, cartons o partitures, adopten formes bastant regulars i remeten, pel que fa a l’aspecte, a un elefant. Aquest animal s’ha associat a vegades amb l’allò en la teoria psicoanalítica, amb l’espai de les pulsions viscerals i el desig. Ja hem indicat que el tema de l’obra es refereix a les possibilitats de l’expressió impulsiva. No obstant això, a més de destacar la funcionalitat d’aquest vessant intuïtiu i irracional de l’artista com a subjecte agent creador, cal recordar l’ús que va fer Lacan de la paraula elefant per a explicar els convencionalismes del llenguatge quant a la remissió a realitats.
D’aquesta manera, sembla que l’artista assumeix els postulats freudians i explica que el que feia en aquells dies amb el seu treball no era aliè a l’acció de fer patent una apreciació provinent del seu interior més profund. Ho fa insistint en la indiferenciació entre el tema que aborda i el mitjà disciplinari que utilitza per a fer-ho. La pintura no és només un vehicle d’expressió, representació o reflexió, sinó que pot convertir-se en objecte d’aquestes tres operacions.
La composició d’aquesta obra de gran format, que és al seu torn, tant formalment com intencionalment, un clar antecedent de la futura sèrie “Personatges”, està basada en l’organització diagonal. Sobre una tela de proporció quadrada es disposen els tres elements principals (la portada, el rostre i el collage) al llarg de la direcció obliqua que marquen les branques de les ulleres del pare de la psicoanàlisi, que no és una altra que la de la mirada. Aquesta inclinació ressalta, a més, amb una franja multicolor paral·lela que contrasta amb el blanc i negre del retrat sobre el qual es disposa i que mitjança entre els altres dos components destacats pel cromatisme.
Santiago Pastor Vila
