Palestineta
L’extraordinària duració del conflicte palestina israelià l’allunya del caràcter conjuntural. Diverses generacions han viscut tota la vida en el marc d’aquesta realitat. L’any de l’inici de la primavera àrab, el nord de la franja de Gaza va ser objecte d’un nou i sever atac israelià. Per estrany que semble, afortunadament aquell escenari de destrucció pot, però, ser compatible amb la il·lusió, com demostra aquesta xiqueta que s’entrega a la lectura, en un procés que mescla dosis altes de voluntat d’evasió amb ànsies de saber.
Un no a la guerra escrit sobre una façana del fons es complementa amb el sí a la formació i la cultura que simbolitza la jove lectora. La resta de la imatge es constitueix en un fons compost de les restes d’una ciutat destruïda. Davall d’un cel blau intens, figura un habitatge destrossat. El cotxe blau i les butaques roges són la mostra de la vida anterior que s’ha fet desaparéixer. Com el pilar demolit en el qual recolza la xiqueta, tot allò que és útil i sòlid acaba per convertir-se en ineficaç i demostra ser, en realitat, summament fràgil enfront de la barbàrie.
L’enorme dificultat que suposa retornar aquest estat de coses a un punt acceptable només es pot abordar amb el millor equipament, que és el que proporciona l’educació. En aquesta dialèctica es mou aquesta obra d’Antoni Miró, que estableix, a més, una diferenciació de tipus lingüístic en el que afecta el grau de fidelitat a la realitat. L’alt nivell de detall amb el qual es treballa la figura principal es va diluint al seu voltant i a mesura que s’avança cap al fons.
Aquesta distinció no fa sinó reforçar la idea principal: el contrast entre l’hiperrealisme amb el qual es pinta la xiqueta, protagonista excepcional per a nosaltres, fins i tot passant inadvertida amb tota seguretat en el seu entorn, i el tractament de la representació del terra sobre el qual seu, insisteixen a destacar aquesta figura que ocupa el primer pla sobre la resta.
L’artista denuncia amb la seua pintura l’opressió del poble palestí, i ho fa, al seu torn, depositant confiança en els qui seran els homes i les dones del futur. Aquest quadre adquireix la qualitat d’un “espill reflector”, com aquell al qual es referia De Santi en els setanta: un instrument que ens fa arribar el “motiu obsessiu i reiterat de la violència”. Però, ara, al contrari que quatre dècades abans, incorpora en aquest cas també una aparença d’esperança. Fa això últim “apel·lant a la commoció i l’impacte afectiu” que pot generar en l’espectador, clau pròpia del movere, una de les històriques funcions de l’art que, a parer de Romà de la Calle, busca exercir Antoni Miró.
Santiago Pastor Vila
