Now Ukraine
La sèrie “Mani-Festa”, en la qual s’inscriu aquesta obra, comprén “imatges resolutives” que es refereixen a “interpretacions coetànies de la realitat”, tal com Romà de la Calle ha expressat. Precisament aquest és un dels fets que fa que Antoni Miró s’alinee amb els vençuts, indignat, en els termes solidaris que molts, com Isabel-Clara Simó, han exposat.
L’abril de 2014 es van produir a Moscou diverses marxes contra les posicions que mantenien els EUA i Europa respecte a la crisi de Crimea i l’est d’Ucraïna. S’havia anat generant una escalada de tensió que va fer saltar la demostració dels rebutjos enfront de l’intervencionisme de l’OTAN en aquests conflictes.
Una de les fotografies que van difondre llavors les agències de notícies incloïa aquest jove, entre una multitud, caminant enfront d’aquesta i altres pancartes. La gent que l’acompanyava ha sigut obviada en aquesta reelaboració de la imatge. El pintor tracta d’apuntar al missatge de denúncia de la idea d’insaciabilitat que conté i l’intensifica. La condició depredadora al·ludida es posa en qüestió d’una manera elemental: dos elements, una persona i una pancarta; i dos colors predominants, el roig i el blau.
Observem clarament la “capacitat comminatòria” de la imatge a la qual al·ludia Romà de la Calle gràcies a aquesta estratègia d’essencialització. D’una banda, s’aprecia una clara tensió cromàtica entre les dues masses de color predominants: el roig de la indumentària i el blau del fons. D’altra banda, hi ha una equiparació inversa dels contrastos entre el roig i el negre que es produeixen en la figura humana i en la pancarta. Si bé en el primer es nota un contrapunt en el capell, en la segona, determinades pinzellades en roig compensen els elements, majorment tenyits de negre.
El mateix acte de pintar una escena d’aquest tipus reflecteix, indubtablement, un reconeixement ideològic, a més d’una intenció de “sedimentar i memoritzar els esdeveniments de l’època”, tal com va quedar definit un dels trets més importants de la seua intencionalitat per Fernando Castro, a manera d’exercir el “compromís amb la gent i amb el temps” al qual es va referir Josep Sou.
Santiago Pastor Vila
