No a la guerra

Stop the War Coalition és una organització pacifista britànica que combat des de 2001 les campanyes de “guerra contra el terror” que s’han emprés sota la direcció dels EUA i han sigut secundades per diversos dels seus aliats, com són els casos del Regne Unit i Espanya, després de l’atemptat del 11-S a Manhattan. Durant el període presidencial de G. W. Bush, el 20 de març de 2003 els EUA començaren la invasió de l’Iraq.

Durant el mes anterior, els eslògans de “no a la guerra” a Espanya coincidien amb els de “no en nom meu” al Regne Unit. Una part considerable de la societat rebutjava de pla la intervenció militar. Aquest quadre de Miró s’inscriu en aquell posicionament que negava la legitimitat de l’atac i que entenia que aquest atac no evitaria els problemes dels iraquians.

Tres elements capitalitzen l’esquema compositiu de la imatge: la cara del jove mig tapada amb el mocador, la pancarta de l’organització antimilitarista esmentada, que ocupa el centre de la imatge, i la torre del Big Ben, que es deixa veure al fons. Que s’incloga la torre campanar del Palau de Westminster, seu del Parlament del Regne Unit, permet endevinar el destinatari últim del retret polític que es persegueix efectuar i deixar-lo patent formalitzat com a objecte artístic. La pancarta que es pot llegir sencera, juntament amb un fragment d’una altra que queda a l’esquerra, que només s’aprecia parcialment i ha canviat d’orientació, és el principal element portador de significat, per aquest motiu s’ha triat una posició tan prevalguda per a ell. S’identifica amb aquesta el conflicte, així com el plantejament ideològic que es defensa en aquest sentit. L’anterior no és obstacle perquè s’alteren els colors utilitzats en el rètol respecte a la realitat, de manera que es canvia el verd original per un roig.

L’efecte comminatori que s’atribueix a la seua obra a parer de De la Calle, fruit en part de la dedicació notable de l’artista al cartellisme i també del seu coneixement dels recursos de les tècniques de la publicitat visual, fa que es potencie el caràcter de “pintura de conscienciació” que li és propi. No obstant això, el professor posa també de manifest que és molt notori el procés de “conscienciació de la pintura”, de manera que el seu particular llenguatge plàstic “no s’esgota en el fet de ser un «mitjà» per a la comunicació ideològica sinó que de manera paral·lela es constitueix en registre d’una comunicació estètica evident”.

En aquest sentit, la construcció de la imatge es produeix transformant de la mà de la pintura unes dades de partida de caràcter fotogràfic. Sens dubte, el retrat en primer pla del jove és el punt clau. Amb els seus ulls negres dirigeix una mirada penetrantment desafiadora a l’espectador. Sembla que busque l’alineament de qui puga percebre l’obra. S’adverteix també la presència d’un grup de musulmans a la seua esquerra al fons, encara que la seua rellevància és comparativament inferior.

El grau d’elaboració figurativa és diferent en cadascun dels elements. El detall amb el qual es reprodueix la cara del jove, o el mocador que l’envolta, contrasta, per exemple, amb la simplificació formal amb la qual s’aborda la torre del rellotge.

Amb l’ús dels colors ocorre una cosa similar. Només les pancartes, el rostre del jove i les seues robes es reprodueixen amb colors externs a la gamma de grisos. El grup de personatges situat més arrere i les edificacions es resolen en tons grisos, de manera que es dota el quadre d’un fons sobre el qual destaquen els elements assenyalats més amunt.

Santiago Pastor Vila