Mendicar

Isabel-Clara Simó, parlant de la mirada que Antoni Miró efectua sobre la realitat i que està al començament de cadascuna de les obres que realitza, va destacar tres tipus de transformacions. La segona consisteix a “rescatar” la realitat de “la quotidianitat que fa opacs els objectes i les persones”. La gran crisi econòmica que va començar a refermar el 2008 va fer invisibles, o va amagar, una part dolguda de la societat. Posar a la vista, a manera de pintures, aquestes situacions és la intenció de l’artista.

Cal no oblidar que va ser 2010 precisament l’any en què es van començar a aplicar amb més intensitat les retallades en despesa social a Espanya. Així, després de dos anys de crisi econòmica aguda, la desigualtat era cada vegada més notòria, la depauperació de les classes mitjanes era un fet innegable i la pobresa s’apoderava de moltes llars i portava moltíssima gent a la indigència.

Demanar almoina era l’única eixida per a no poques persones, i l’estampa d’un captaire apostat als baixos d’un edifici d’un carrer transitat demanant una ajuda caritativa es va convertir en molt freqüent. Aquest és el cas que s’il·lustra: una dona (sempre aquest gènere pateix amb més intensitat els desastres), probablement immigrant i amb fills menors al seu càrrec, se serveix del gest més elemental per a demanar ajuda. És aquell gest que interpel·la el conciutadà, i que arriba a repugnar-lo, com valentament afirma Josep Sou, quan “és convidat” per l’artista a “considerar la veu del silenci”.

Baixa el rostre, avergonyida, i alça el palmell de la mà dreta per a sol·licitar que depositen unes monedes en el got de paper que té entre les cames. La indumentària i la necessitat d’interposar un periòdic i uns cartons sobre el sòl deixen clar que s’està en una escena hivernal, però, sabedora que els peus descalços li reportaran més ajudes, deixa també aquestes extremitats tacades a l’aire. La cruesa de l’escena fa despertar la sensibilitat del pintor i motivar que elabore un crit de denúncia.

S’aguditza en la imatge el contrast entre la claredat del fons (un sòl modular anodí de color clar i la part baixa aplacada en pedra de color beix) i els tons foscos de la vestidura de la figura. El nivell de definició d’aquests és molt alt. Les textures, els estampats, els plecs... i els altres detalls accessoris es tracten amb un cert grau de solemnitat amb el qual tributar un poc de respecte al personatge.

L’“Exposició del fet” —aquest ha sigut sempre el desig explícit que Romà de la Calle ha observat present en el seu quefer pictòric—, però, busca anar acompanyada o, millor, pretén reemplaçar-se, per una denúncia de més amplitud. I aquesta no és cap altra que la crítica a la “globalització dels pobres universals” a la qual va al·ludir Wences Rambla en abordar la intensa trajectòria de l’artista.

Santiago Pastor Vila