Lluita d'infants
Dins del conjunt de reivindicacions que Antoni Miró planteja en relació amb la defensa de les classes desfavorides, s’emmarca la sèrie “Amèrica Negra”. Allí es troba aquesta obra que versa sobre la marginalitat dels suburbis estatunidencs, la delinqüència juvenil i la lluita contra el racisme. Des dels anys 60, la criminalitat va anar augmentant de manera molt notòria en aquell país. La falta d’oportunitats comportava la inadaptació social dels xiquets i joves, la qual cosa desembocava en un increment de la violència de carrer.
En aquest quadre és clarament perceptible l’equilibri antitètic entre les dues dimensions fonamentals a les quals al·ludia Moreno Galván: les capacitats sintètica i documental. Aquesta última, la “de compromís”, és la que converteix el pintor, i corresponentment els qui observen les seues obres, “a ser espectador no passiu d’algun drama del món, com, per exemple, el de la negritud als EUA”.
L’escena consisteix en la presència d’un xiquet de color que adopta una posició de combat davant de dos més, que es troben donant l’esquena a l’espectador. Aquests el miren esperant que es desencadene la baralla. No és difícil imaginar-se les arengues amb les quals l’animen. El repudi que genera la violència augmenta pel fet de tractar-se de xiquets.
La composició, de proporcions sensiblement quadrades, es veu dominada per la presència de més densitat en la meitat dreta, que inclou, a més, color, i que contrasta amb la part esquerra, en la qual en blanc i negre, i de manera quasi dibuixada, es representa un dels personatges. Tot el conjunt s’enquadra entre dues franges laterals rotundes que contribueixen a posar el focus en l’actitud que es persegueix assenyalar.
Realitzada amb pintura acrílica sobre taula, es poden reconèixer en aquesta obra tres plantejaments representacionals. El fons, d’un color gris clar, només veu alterada la seua neutralitat a causa d’unes lleus franges verticals grises que el pauten. El primer pla, constituït per fragments dels xiquets que observen el protagonista, es resol superposant a les taques de color una textura puntejada que s’assembla a l’aspecte de les primeres targetes perforades, que es comencen a utilitzar en aquells dies en la indústria tèxtil (cartons per a la tècnica Jacquard). Només la figura del petit lluitador desafiador es defineix d’una manera més realista i arriba a insinuar, per exemple, l’estampat vegetal de la seua camisa, de manera que fa visible en un punt predominant el segell de plata que fa ressaltar el seu puny.
El modelatge de la figura del protagonista prescindeix de qualsevol mena de delimitació lineal i es produeix gràcies a la disposició ordenada de taques de color, graduades en la tonalitat. Posicionat el personatge principal lleument decantat cap a la dreta, dirigeix la mirada cap al camp que se li obri al costat oposat. Aquesta situació es veu reforçada per la tensió generada davant del diferent pes visual de les dues meitats de la imatge.
Eusebi Sempere va escriure un any després de la confecció d’aquesta obra unes belles línies pel que fa a la sèrie “Amèrica Negra” que cal transcriure completament ara, ja que són plenament adequades a aquest exemple concret. “El mecanisme de comunicació de la pintura d’Antoni Miró és ràpid i directe i denuncia xacres de la societat actual de manera perenne, és a dir, sense envellir en un dia, com ocorre amb els reportatges fotogràfics de la premsa. Transposa les imatges agressives i quotidianes i les enriqueix amb colors que s’allunyen de la realitat, amb la qual cosa converteix en mutació artística el que era només informació. La tècnica emprada per Miró és de hui (com ens van ensenyar Léger o Lichtenstein): superfícies planes, sense modular, acerades, tibades en els seus contrastos on predomina el negre, pregon com els abismes, com el nostre destí sense esperançà”.
Santiago Pastor Vila
