La poli a Rio Janeiro
La situació política convulsa que es vivia al Brasil el 2014, unida a les tremendes desigualtats socials que hi ha en aquest país llatinoamericà, van conduir al fet que la ciutadania es manifestara sovint. La policia va reprimir durament moltes d’aquestes reivindicacions, cosa que va fer que en els mitjans periodístics de tot el món es posaren de manifest aquests fets que van ser objecte d’un rebuig generalitzat internacionalment. Mitjançant aquesta escena, Miró denuncia aquest context d’opressió social.
La composició queda definida per la presència, d’una banda, d’una massa densa i molt fosca a l’esquerra, la que forma el conjunt de policies, i, d’altra banda, la de l’activista indefens sobre el qual s’abalancen. L’essencial en l’escena és l’enfrontament de mirades entre els membres de la força de xoc i els de l’activista, que allarga els braços cap al front pacificadorament. Domina en aquest sentit una lectura horitzontal entre contraris: el múltiple enfront de l’unitari, l’atac violent davant de la defensa que prega clemència i l’equipament de sobreprotecció contra la indefensió.
Tot això es desenvolupa sobre un pla de sòl que es configura a manera d’una idealització del real, però admetent també la presència de l’anecdòtic. Es figura un traçat reticulat que es combina amb un marcatge lineal pintat de groc que es creua davant dels agents i marca simbòlicament un límit que no haurien de depassar. Figuren sobre aquest traçat restes de brutícia i s’hi marquen algunes tapes.
El pintor disposa molt eloqüentment tres línies en la imatge que insisteixen en la direccionalitat amenaçadora esquerra-dreta. La primera, situada per damunt dels personatges, és una fletxa de color gris, quasi com si estiguera dibuixada al llapis. La segona, just a mitjan altura de la tela, està formada per tres elements: el fusell, els efectes coloristes d’un tir i els braços estesos del manifestant. La tercera és una franja roja que delimita més avall la superfície horitzontal del sòl i dona inici a un fons neutre de tons clars que queda després de la imatge i que està rematat superiorment amb uns traços blavosos que semblen d’aquarel·la. D’aquesta manera, simplificant el fons i complementant la presència de les figures amb altres elements significatius, l’artista aconsegueix focalitzar la nostra atenció en l’acció que s’està produint.
Santiago Pastor Vila
