L’estadi nacional. “Homenatge a les víctimes de Pinochet”
La subsèrie “Xile”, 30 anys anterior a la realització d’aquest quadre, és, en certa manera, el seu origen. Si bé és cert que el d’Antoni Miró sempre ha sigut un “art polític”, les obres de principis del segle XXI tanquen una denúncia, si cal caracteritzar-la d’aquesta manera, més reflexiva que tres dècades abans. El factor de la revisió de la memòria personal i l’interès de fer recordar a la societat fets luctuosos de la nostra història fan menys explícits aquests treballs que els dels seus començaments. Actua l’artista, a més, des d’un prisma amplificador, que utilitza una crítica concreta per a aconseguir un qüestionant general que tinga efectes, paradoxalment, en el seu entorn pròxim. D’aquesta manera aclaria Romero amb motiu del desè aniversari d’aquella sèrie la seua procedència: “Pintant temes xilens va més enllà d’un acte de solidaritat i fins i tot d’una obra artística: constitueix una denúncia de la barbàrie feixista (...) l’arrel de la qual cal buscar en la nostra pròpia terra, i l’última raó de la qual està en l’home”.
Així, el sentit d’aquesta obra resideix en una operació reflexiva entorn de la memòria històrica. Trenta anys després del colp d’estat de Pinochet, l’any anterior al de la producció d’aquesta obra, es va declarar monument històric un sector de l’Estadi Nacional de Santiago de Xile. Aquesta protecció volia assegurar que es continuara mantenint intacta una part d’aquest espai d’empresonament i tortura que va estar operatiu els primers anys de la dictadura. Quan la multitud abarrota aquest camp de futbol, una porció roman buida, a manera d’homenatge callat a les víctimes.
L’artista es refereix a aquell estadi que va funcionar com a presó representant-lo com va ser llavors, un lloc en el qual es van perpetrar atrocitats. Els bancs de fusta, les tanques, els vomitoris, les barreres i els murs que es van construir o disposar per a gaudir de l’esport van conviure amb la terrible por dels presos i l’arbitrarietat dels militars que exercien de controladors, torturadors o botxins.
Constituint un quadre a partir d’aquell episodi lamentable de la història xilena, Antoni Miró amplia el depòsit de la memòria del patiment. Paradoxalment, es fan presents les víctimes en el record per mitjà de l’evocació de la seua absència. Si els documents fotogràfics deixaven entreveure, rere les persones, aquest edifici com a fons, ara sorgeixen elles en la nostra ment directament en apreciar l’escenari buit.
La representació s’idealitza intencionadament. Se cenyeix a mostrar amb una claredat formal decidida l’aparença d’aquest estadi en aquell moment i elimina, a més de tota presència humana, qualsevol tret que informara de contingut accessori.
Tres elements estructuren la composició i es diferencien de la resta mitjançant un contrast cromàtic figurat. Són la torre d’il·luminació, el mur de coronació i un altre d’intermedi que delimita inferiorment els sectors de graderies representats. Es marca així, d’una banda, la corba que adopta en planta l’edifici al voltant d’un dels cantons del camp de joc, i, d’altra banda, se centra tot el fragment triat en l’eix vertical de la imatge. Es genera així una tensió visual mitjançant la contraposició entre la gracilitat de les files de seients i la rotunditat de la fita vertical central.
En definitiva, es persegueix, encara que siga d’una altra manera, el mateix efecte que es dedueix de la frase que està escrita sobre l’eixida 8: “Un poble sense memòria és un poble sense futur”.
Santiago Pastor Vila
