Isop busca músics
En la sèrie “Pinteu Pintura” és habitual que Antoni Miró superpose diversos fragments d’obres que, si bé con- formen en tot cas el cànon de la història de l’art, pertanyen a períodes i estils molt dispars. El contrast que resulta d’aquesta acció proporciona nous vessants interpretatius. La figura clàssica sol exercir el paper de base sobre la qual superposar temes i creacions més recents, com ocorre en aquest cas.
Aquesta pintura objecte es compon de dues representacions planes sobre fusta de l’Isop de Velázquez. Una d’aquestes, la que manté l’orientació original, es representa mínimament alterada. A l’altra, com reflectida especularment, s’anteposa una de les dues versions d’Els tres músics de Picasso. Aquesta obra es complementa, a més, amb una altra de similar que representa Mènip.
La primera figura s’aïlla del fons i dels atributs secundaris: el poal, la roba i la corona. Es manté, en canvi, el llibre de faules, que apareix en aquest cas menys rebregat i amb un títol retolat. I s’hi afig, a més, un rellotge, en al·lusió a la temporalitat que és pròpia de la música i a la repetició inevitable dels cicles, de la història en definitiva, en els termes esperats. De fet, no és cap altre el factor que permet l’existència de les moralitats que són pròpies del gènere literari fabulístic.
En la faula dels gossos músics, explica Isop que “alguns gossos, que són una raça de pocavergonyes i manifassers, van aprendre a fer música, van anar practicant-ne fins que es van convertir en homes i van continuar amb la seua afició”. El títol del quadre de Picasso deixa clar que el gos que s’amaga rere les cames dels tres personatges no és músic, però hi ha la possibilitat, considerant la situació irònicament, que arribe a ser-ho. En qualsevol cas, el fabulista grec busca aquest o un altre músic que puga complementar sonorament els seus textos. El gos es fa encara més invisible en la retallada que resulta de l’enquadrament, la qual cosa pot justificar que es busque.
No obstant això, més enllà d’aquesta literalitat, la reflexió que es planteja amb aquesta peça té a veure amb els estils pictòrics. El realisme més figuratiu, o el pop art més mediatitzat, condicionen, com ocorre amb la resta, la manera d’articulació del missatge. Les desvirtuacions òptiques d’un artifici o la dislocació significativa que l’artista pot produir estan en la base de la interpretació que es persegueix obtindre de l’espectador.
De fet, com brillantment va apuntar Romà de la Calle, Antoni Miró aporta “els elements morfològics”, però “oculta les claus de la sintaxi que els estructura i relaciona compositivament”. Per això, segons el parer del professor, es veu interpel·lada “la mateixa capacitat hermenèutica de l’espectador perquè, a partir d’aquesta combinatòria d’elements, execute lliurement les seues respectives opcions de lectura”.
Santiago Pastor Vila
