Herculusa i Daviet
En aquesta obra, Antoni Miró introdueix la representació de dues visions de les estàtues que jalonen l’accés al Palau Vell a Florència: una rèplica del David de Miquel Àngel i l’Hèrcules i Cacus, de Bandinelli. Recorre així al referent de la mitologia clàssica, però el fa indirectament, mitjançant el filtre de la història de l’art, a través d’aquestes dues obres manieristes que condensen la rivalitat entre els seus autors i demostren la diferent qualitat artística de tots dos.
Pintar escultures que integren el cànon clàssic amb la finalitat d’elaborar un discurs intencionadament diferent constitueix un acte d’homenatge a referents artístics similar al que cultivarà extensament l’artista en la dècada posterior, amb la sèrie “Pinteu Pintura”. A més, l’ús d’aquests es produeix de la mà de la ironia i la descontextualització, com demostra el fet de tractar Hèrcules com una espècie de Goliat que aspira a ser finalment vençut.
El fons, però, és plenament polític, com és propi de les obres de l’autor durant la segona meitat de la dècada dels seixanta i durant la dels setanta. Pretén escenificar el conflicte entre el fort i els dèbils i atorgar suport a aquests últims. L’imperi dominant, considerat com la primera potència, es personifica en el poderós Hèrcules, i es feminitza per a no donar lloc a dubtes sobre la referència a Amèrica. DaVIET encarna la constel·lació d’estats oprimits. Busca simbolitzar l’esperança en la possibilitat que la victòria d’aquests últims s’aconseguisca algun dia. El pas del temps se simbolitza mitjançant un sol foradat en la tela, del qual podem intuir el moviment. Es vol demostrar també que el garrot que sosté Hèrcules és un atribut dominador inútil si no s’està pròxim.
Hi ha una oposició clara entre el primer pla, ocupat per HerculUSA, vista des de darrere, i la posició de DaVIET, més allunyada i elevada sobre un monticle en el camp perspectiu. L’enfocament en contrapicat accentua l’extraordinària magnitud del primer personatge. S’incrementa, a més, la potència de la seua presència mitjançant la utilització d’uns tons grisos molt foscos en la definició del volum. En canvi, DaVIET apareix representat emprant una gamma de menys intensitat, més pròxima al blanc original.
L’enquadrament es reforça amb la presència d’un marc dibuixat que envolta els quatre elements carregats de significat en la imatge: el garrot dominador, la postura desafiadora de DaVIET, davant del sol en l’horitzó, provocat en l’acció de la seua defensa i l’objectiu fixat per a un nou llançament dalt a la dreta, la qual cosa dona idea de la recurrència d’aquesta.
Les dues figures apareixen sobre un fons neutre, en grisos, a manera d’un paper arrugat, com rebregat pel pas del temps, per a dotar d’historicitat el procés al qual s’està al·ludint. És clar el missatge que planteja emetre l’artista en relació amb l’imperialisme: ànsia d’alliberament. Blasco Carrascosa ha incidit en el fet que “Antoni Miró pinta per a ser lliure... i perquè siguem lliures”, de manera que insisteix en aquesta doble dimensió, individual i col·lectiva, que concerneix la “realització d’una necessitat: l’alliberament «de cara a» alguna cosa o «per a» alguna cosa”. Tal com va exposar Iglesias, contribueix al fet que siga ben comprés que les obres formen part del “inconscient col·lectiu cultural”, però, sobretot, és de la mà de la “utilització irònica i, a vegades, fins i tot sarcàstica” com s’aconsegueix l’eficàcia comunicativa que és característica d’aquest autor.
Santiago Pastor Vila
