Guggenheim museoa
Estem davant d’una de les obres incardinades en la sèrie dedicada als museus. En diverses ocasions, i aquesta n’és una, el pintor es debat entre l’apreciació de la condició monumental dels nous edificis projectats i la denúncia del balafiament associat a la construcció d’aquests.
Així, l’acostament al museu, en la seua doble condició funcional (com a institució garant de la protecció i divulgació d’objectes artístics) i representativa, es produeix en termes dialèctics. Enfront de la singularitat de l’edifici, que hauria de ser, en principi, merament un contenidor digne i útil, es conjuga la denúncia consistent en el fet que puga arribar a despertar tant d’interès com nova llepolia visual, que arribe a suplantar el referit al contingut.
En aquest cas concret, es representa una visió parcial dels volums que envolten l’entrada a l’edifici, anant des de l’eixample de la ciutat bilbaïna cap a la ria. Un marasme de superfícies llises i brillants que es pleguen i s’intersequen substitueix ara el que en el seu moment va ser una àrea industrial grisa i polsosa. L’enquadrament és parcial decididament i insisteix en el fet que la percepció es produeix en general només fraccionadament, donada la gran escala de la peça i la poca distància focal que s’hi pot establir.
Es reprodueixen de manera hiperrealista les sofisticades reflexions lumíniques entre els paraments de titani i els murs cortina, tots enconcats al so d’una música d’acords capritxosos, i es fonen, al seu torn, amb alguns retalls d’aplacat de pedra natural.
Juntament amb el que té d’atractiu aquest sistema complex, es mostra un element certament anodí. La presència de la barana no és, en absolut, casual. Denota l’existència simbòlica d’una barrera d’entrada a la cultura. No debades, en la realitat d’aquesta imatge, s’oculta amb la barana la vertadera entrada al museu en si, que és també la que dirigeix el visitant a la zona de consum i oci del restaurant.
Al conflicte d’emulació al·ludit abans, s’uneix la crítica a la legitimitat de l’impuls donat a l’art modern al llarg del segle xx per grans famílies industrials vinculades a l’explotació dels recursos naturals amb plantilles nombrosíssimes laborant en unes condicions paupèrrimes. Per a l’artista, les fortunes procedents de l’exercici del capitalisme més salvatge, fins i tot dedicades en una part a la promoció del millor art, no es desprenen d’un encuny d’origen de caire vergonyós. Tal vegada per això es procedisca al joc de paraules amb el qual es titula l’obra.
L’art en l’era de la globalització entra en col·lisió amb la identificació de la cultura com el valor primordial que és propi d’una nació. La mercantilització de l’obra d’art, no només com a mer bé de consum sinó com a objecte d’inversió financera, és una xacra que pretén, al seu torn, denunciar l’artista.
Santiago Pastor Vila
