Manhattan people
Un any després de la convulsió que va suposar l’atemptat terrorista sobre el NY-WTC, Miró reelabora una de les imatges fotogràfiques que més es van difondre en els mitjans de comunicació. Com ha explicat Fernando Castro, “la mirada metropolitana” de l’artista “va quedar impactada, com és lògic, per l’atemptat de l’11 de setembre de 2001, que és, en tots els sentits, un esdeveniment fundacional”.
Aquesta pintura parteix de la realitat, que “va sedimentant en les seues obres”, com també ha apuntat Fernando Castro, “filtrada habitualment pels mitjans de comunicació o per la càmera fotogràfica”. En aquesta ocasió, ho fa prenent com a partida una imatge singular que forma part de l’extraordinari cabal d’informació mecanitzada amb el qual es va fer la crònica del succés.
L’exercici de pintar l’escena es pot associar amb un nou exercici de “conscienciació de la pintura” en els termes en els quals va fixar conceptualment aquest procés Romà de la Calle. Es busca dotar d’una “permanència pictòrica”, com indicava Cerdán Tato, allò que els mitjans de comunicació van mostrar a tots i va quedar en el nostre record. I això últim és, sense cap dubte, una manifestació d’“índex reflexiu”, en paraules de Fernando Castro, que pot acabar entenent-se com un acte d’homenatge a les víctimes o com de denúncia de la barbàrie terrorista.
La transformació en obra d’art es produeix mitjançant diverses alteracions, en certa manera lleus, però al mateix temps significatives. Ja va explicar Wences Rambla que, com que es presenta la referència d’una altra manera, “segons l’ordre que ens proposa com a pintor”, és com s’ha produït la “reversió plàstica d’aquells esdeveniments”. D’aquesta guisa, ací, es modifica l’enquadrament, fent-lo quadrat i eliminant la part dreta de la imatge horitzontal, en la qual un ciutadà camina en sentit contrari. S’intensifica la seqüenciació de plans, per a atorgar més profunditat i fer prevaldre les figures sobre el fons, que es dilueix en la seua tonalitat aparent. I s’acoloreixen alguns papers dels que han caigut a terra, així com altres elements.
Sembla clar que amb aquestes accions l’artista ha preferit centrar la mirada al voltant de la part més dramàtica, que resulta del desconcert que es percep en les cares i els gestos dels personatges que venen de front. Però no per això deixa de ser evident que, juntament amb aquest dramatisme, ha pretés aportar un poc d’esperança, no sense certs tints irònics, amb la introducció del color.
En definitiva, estem davant d’una imatge que no és més que “una manera de detenció crítica d’allò que acceleradament va succeir”, com apunta Fernando Castro. Aquesta obra constitueix un antecedent de la subsèrie “Necròpolis”, en la qual desapareix la presència de la figura humana i les preses són a vista d’ocell, i d’algunes obres també molt rellevants en la seua trajectòria posterior, com Pols blanca. En aquestes es descobreixen alguns criteris d’actuació similars, prenent la ciutat de Nova York com a objecte de representació.
Santiago Pastor Vila
