Grècia al british
Durant la primera dècada del segle XXI, l’artista posa de manifest un particular interès reflexiu pel paper que exerceixen els museus en les societats contemporànies. Aquest paper es materialitza en una sèrie de peces en les quals es representen de manera diversa molts dels museus que hi ha repartits pel món. En algunes ocasions apareixen com a artefactes arquitectònics que caracteritzen fortament amb la seua presència l’entorn urbà en el qual s’assenten, en la seua faceta de continents d’art que dominen l’escena. En d’altres es destaca la seua funció acollidora de part essencial del patrimoni cultural, de la qual resulta un escenari interior que ha de propiciar l’exercici d’apreciació de les obres d’art.
Indubtablement, s’apel·la amb això al debat entorn de l’orientació d’aquestes institucions a satisfer únicament els fins que li són primàriament propis respecte a les obres d’art (conservació, catalogació, divulgació, investigació...), o a la persecució també d’altres objectius, que o bé són clarament inconnexos amb aquestes utilitats públiques originals (turístics, immobiliaris...), o bé són directament de legitimitat qüestionable (apropiació indeguda del bé, enfocament dedicat a la mercantilització de l’objecte artístic, generació interessada de tendències...).
Subjau igualment una preocupació per la banalització creixent del mateix acte d’aprenentatge, reflexió crítica i fruïció que hauria de constituir l’acte d’experimentació estètica que s’ha de donar en els museus, d’acord amb aquell fi tan propi de la Il·lustració amb el qual van ser fundats de la manera en què encara hui en dia s’entenen generalment.
En aquest cas concret, estem davant de la representació d’una vista que bé podria ser fugaçment captada per qualsevol a l’interior de la sala 18 del British Museum: diversos visitants davant dels marbres de Lord Elgin. Allí es mostren algunes de les escultures exemptes que ornaven la part esquerra del frontó del Partenó. La Grècia clàssica, en un fragment del seu exponent paradigmàtic, subjau, trasplantada en un altre temple, aquesta vegada d’índole cultural i educativa, i també d’afirmació de l’hegemonia d’una nació imperial.
No és opac l’ull de l’artista, i plora, com Lord Byron expressava que seria inevitable, davant de l’espoli realitzat per l’imperi britànic a l’Acròpolis d’Atenes, i en tants altres jaciments. Les ruïnes, en la seua potent qualitat de mitjà material d’identificació dels trets d’una cultura, la clàssica grega en aquest cas, van quedar desvirtuades com a contraprestació a la formidable acumulació que es produïa en els museus des del segle XVIII. Com indica el títol irònicament, un tot, la idea que s’ha construït sobre la Grècia clàssica, queda a disposició de tots; però, això sí, a costa d’haver quedat mutilada en el seu escenari vertader.
En l’escena s’aprecia gent comuna observant hui els extraordinaris assoliments de l’Antiguitat, doblement malparats: pel pas del temps i per la des contextualització a la qual ens referíem més amunt. Tal vegada, només un personatge, la dona vestida de blau, gaudeix d’un cert protagonisme; per l’actitud que demostra cap al bé, per la seua posició privilegiada en l’escena representada i perquè, fins i tot, sembla acaparar algunes mirades dels personatges de darrere. En qualsevol cas, són les estàtues, realçades sobre l’inevitable pedestal, les que condensen la nostra atenció i la dels observadors representats. No obstant això, Antoni Miró ens brinda una oportunitat en aquest quadre de la qual no gaudeixen els espectadors que visiten aquest museu: substitueix el fons aplacat de pedra que subjau darrere d’aquest conjunt en la realitat per un fons pintat de granat, com se suposa que era en l’Antiguitat la tela mural a la qual s’anteposaven. Recuperem així les traces del passat, si més no en una transposició d’aquest tipus.
Santiago Pastor Vila
