Gran Madrid
Miró enfronta en algunes de les seues obres de la sèrie “Sense Títol” determinats espais de la conflictivitat contemporània. S’hi refereix als escenaris en els quals es desenvolupen diverses tensions socials. Així, en moltes ocasions, representa l’estampa d’un pobre demanant almoina en els principals carrers dels centres històrics. Tanmateix, en aquesta obra ofereix una visió general d’un entorn ben diferent, encara que hi haja una correlació de caràcter temàtic.
De fet, el tema continua sent la misèria, i es reforça de nou, com és freqüent en aquesta etapa, presentar-la per mitjà del contrast amb l’opulència, encara que això només siga per la grandesa que se suggereix en el títol. No obstant això, a primera vista, es mostra simplement un poblat de barraques dels afores de Madrid; un d’aquells als quals diàriament peregrinen milers de drogoaddictes per a aconseguir les seues dosis (aquesta zona suburbana pròxima a Vallecas va ser considerada el major hipermercat de la droga d’Europa).
La imatge a vista d’au sembla plenament realista. La minuciositat amb la qual es configura li atorga una enorme versemblança. No obstant això, el pintor no ha deixat d’alterar-la i incorporar-hi símbols i missatges que no li són propis. Això és una prova que l’elevat nivell de tolerància a la percepció d’entorns degradats permet que aquests es deformen i complementen sense que ho advertim en un reconeixement bàsic. L’afegiment de banderes de la Segona República o de pintades descontextualitzades són mostres d’aquesta situació a què ens referim. En definitiva, l’element alié se superposa a la representació del real i contribueix a la generació d’un significat complementari.
Conviuen dues contradiccions en aquest quadre: la disparitat entre degradació i riquesa i la tensió entre el que existeix veritablement i el que es representa com a tal. La primera es percep directament, per exemple, en l’existència de cotxes nous i de gamma alta en els patis interiors dels infrahabitatges. La segona exigeix una lectura més pausada i subtil per a poder advertir el que s’ha portat a la composició com si estiguera certament en la realitat.
Santiago Pastor Vila
