Ciutat sense sortida
El 2005, quan Antoni Miró va elaborar aquesta peça, es complien just 60 anys des de l’alliberament per part de les tropes soviètiques d’aquest camp de concentració i extermini, Auschwitz II-Birkenau, a Polònia. Més de 1.500 supervivents del camp van poder assistir als actes commemoratius d’aquell any. No obstant això, només poc més de 300 ho van poder fer una dècada més tard. Sens dubte, estem pròxims a l’ocàs de la memòria viva de les persones que directament tant van patir allà.
Tenia ple sentit que aquest lloc i els edificis i infraestructures que l’integren passaren a convertir-se en un museu ben prompte (1947), perquè ha servit, i continuarà sent útil, per a fer perdurar aquell record; simbòlicament (es considera també un monument) i com a document històric de primer ordre. Malgrat la contradicció aparent, és un acte pròpiament civilitzat conservar el marc en el qual es va produir un fet tan infaust, el més infame de tots els que ens va llegar el convuls segle XX: el genocidi de la població jueva, i també d’altres procedències, assentada a l’Europa central sota domini nazi.
Pintar un quadre que reflectisca, alhora, una absència clara de vida i un sentiment enorme de terror és una acció que está informada pels mateixos principis. No es reuneix i protegeix allò que és bell o valuós, sinó que també pot ser necessari evocar el més terrible que ha produït la humanitat. Res no podrà estroncar la ferida que va causar el patiment i la mort de les més d’un milió de persones que hi van morir. L’Holocaust, aquella infame atrocitat que va ser perpetrada amb summa planificació i amb vocació de ser definitiva, era denominada per això pels responsables del Tercer Reich com la solució final a la qüestió jueva. L’enorme horror que ens produeix la seua rememoració és encara més profund quan es pren en consideració la perversió de considerar-ho una solució. No va tindre res d’això, per descomptat. Però sí molt de final: el de milions de persones jueves, poloneses, gitanes i també d’altres nacionalitats i minories, com, entre d’altres, republicans espanyols, que van ser exterminades en camps que es prometien debades com a alliberadors, contra la realització de treballs forçats, com deien aquelles orles de porta: Arbeit macht frei.
A aquell final remet la condició de sense sortida que s’atribueix a aquesta ciutat. No és casual la referència al concepte de ciutat en el títol del quadre. La vasta magnitud de l’àrea ocupada, l’organització estructurada, el fet de ser destí compartit d’una societat...; algunes poques característiques remetrien en principi a la condició urbana. En canvi, definitivament, moltes altres ens n’allunyen: espai exempt de tota llibertat i destinat a organitzar el preludi de la mort, un terrible gueto de nova planta que ni tan sols necessita sofisticar massa els mitjans de vigilància propis de les presons de l’època perquè la feblesa dels presoners i la rapidesa amb què anaven a ser exterminats ho feien innecessari.
S’evoquen en la tela les condicions de vertadera ciutat terminal, com denoten les vies de ferrocarril que hi conflueixen, sense solució de continuïtat. No s’hi representa cap visitant, dels centenars que cada dia se submergeixen en aquesta atmosfera, perquè es pretén destacar que no és un lloc capaç d’albergar vida. Només el pas del temps habita la imatge, com es pot apreciar en l’amuntegament de grava sobre les travesses, i en el xassís esgavellat que introdueix l’artista com a símbol de la impossibilitat de franquejar la porta en sentit de tornada.
És evident que ningú es pot sostraure a mantindre encesa la flama del record de fets tan lamentables. Doncs bé, també cal procurar contribuir, com fa l’artista, al fet que no es repetisquen mostrant la insuportable inquietud que encara hui produeixen aquests espais. Aquest és el millor homenatge a les víctimes d’un succés tan execrable.
Santiago Pastor Vila
