Burka políptic

Al llarg de la primera dècada del segle XXI, la producció d’Antoni Miró s’enquadra en la sèrie “Sense títol”. L’artista hi aborda diverses temàtiques, totes d’índole, a més, molt diversa, com són la pobresa, la immigració, la guerra, la memòria o els museus. No obstant l’anterior, es comparteix per totes aquestes aproximacions el fet de constituir-se com a imatges genèriques. Així, formen un conjunt de visions sobre la complexa realitat contemporània que no estranyen l’espectador, malgrat la seua cruesa, en moltes ocasions, perquè és innegable que una certa familiaritat s’ha convertit en una característica dels terribles i apressants problemes del present.

L’enorme grau de sotmetiment i anul·lació de la personalitat que pateixen les dones afganeses comporta la negació indiferenciada del seu aspecte mitjançant l’ús obligat del burca. L’integrisme islàmic entra en contradicció amb els usos democràtics occidentals, i el xoc entre civilitzacions es fa patent de manera inevitable en el nostre entorn a causa dels fluxos migratoris. En 2009, de fet, va ser molt polèmica la negativa d’una testimoni a declarar davant de l’Audiència Nacional en un judici amb el rostre descobert. En aquells dies, s’estava redactant, a més, una llei de llibertat religiosa, amb la qual es pretenia regular aquest tipus de situacions. Més que de naturalesa ètnica o religiosa, el burca podia arribar a ser, en casos com aquell, un dispositiu d’afirmació política. La similitud entre els vocables políptic i polític és, sens dubte, el fonament irònic del títol triat per a l’obra.

Antoni Miró fa ací una referència a una de les estratègies compositives de Warhol. La representació repetitiva en una obra dels mateixos retrats d’algunes icones pop, incorporant com a únic factor diferencial entre aquests el tractament cromàtic, s’elabora en aquest cas partint d’una imatge contradictòria en qualitat de retrat, per allò de negar la representació de l’aparença del rostre femení. L’artista ha utilitzat un motiu envoltat de polèmica i l’ha modificat en les seues tonalitats de manera dràstica, fins a generar una diversitat artificial.

Així, el blau violaci de la peça original s’ha tornat, per exemple, roig intens, verd o daurat... Una cosa similar ha passat amb els fons, que van d’un blau celeste a un negre pla passant per diversos registres de la gamma dels marrons. Una vegada creat aquest nou repertori, es reuneixen en un mosaic les diferents efígies, que componen un conjunt vibrant que es conjuga amb la dura presència de la imatge de partida.

Santiago Pastor Vila