De costeres, ponts i xemeneis
VM Vidal i Vidal
La confluència de dos rius, el Molinar i el Riquer, produeix un esperó de forta marca topogràfica on se situa la ciutat d’Alcoi. Les circumstàncies de l’adaptació de les seues riberes a una morfologia que correspon a les demandes d’una ciutat en contínua transformació, ha generat diversos traçats, els dels carrers en costera que donen servei al seu caseriu, el de ponts que cusen aquests carrers per a travessar els rius, i el de les xemeneies que una ciutat industrial necessita per a fer funcionar els seus ginys ergotèrmics i dissipar els fums carregats de residus de la combustió.
Els accessos a un recinte emmurallat estan servits per ponts que travessen els rius i anivellen les seues ribes a partir de les seues portes. Les costeres són el procediment natural per a accedir pels camins a l’exterior de les muralles que les portes i els ponts introduiran a la ciutat.
Aquestes portes i ponts prenen el nom de les vies que serveixen de connexió amb la població pròxima. Així tenim a l’est la porta de Penàguila, successora de la torre i de la porta de la Covil, accessible a través del pont de Penàguila, d’un sol arc i una calçada que connecta a vuit vares d’alçària respecte del riu Molinar el carrer Caragol amb el camí a la Marina o de Penàguila.
La porta de Cocentaina que tancava la muralla d’Alcassares al nord i formava la porta i el castell de la vila. A aquesta porta s’accedeix des del camí de Cocentaina en direcció a València per un pont denominat de Cocentaina, d’un sol arc i calçada a dotze vares sobre el riu Riquer o Barxell, abans d’unir-se al riu Molinar per a formar el riu d’Alcoi o Serpis.
A l’oest del recinte emmurallat del segle XIV es va construir una torre associada a una porta denominada portal de Riquer, que era l’accés natural al Raval Vell o de Sant Agustí, que focalitzava l’accés pel ponent del camí de les Castelles o Camí Vell de Madrid, i travessa el riu Barxell a través del pont de Sant Roc derruït durant la canalització del riu Barxell. Aquest pont de gravetat era d’un arc rebaixat amb una llum de quinze vares i una fletxa de cinc, o siga, un terç de fletxa respecte de la llum.
L’accés a les portes es realitzava mitjançant les rampes de gual que van anar suavitzant-se a partir dels ponts que les servien i que facilitaven l’accés a la ciutat històrica, postulant la idea d’un pla de servei amb unes cotes que estaven dins de la lògica dels rius, d’acusat pendent que són excavades per les pluviometries torrencials, fàcils de travessar en els estiatges i no exempts de la seua associació a costeres i carrers de pendent pronunciat. El pla de servei s’estableix al voltant de les dotze vares sobre el nivell de l’aigua en els rius que marquen el perñimetre de la ciutat i les trenta vares que assumirà el Raval Nou en la calçada del pont de M. Cristina, servint aquestes cotes per a marcar un criteri en la racionalització del pla d’eixample de la ciutat industrial del segle XIX.
La contínua reivindicació d’una ciutat on els plànols de servei suavitzen les costeres heretades de la seua topografia, alhora que mantenen els avantatges d’unes vistes creuades sempre atractives, va anar modelant el plànol de la ciutat cap a una geometria els traçats de la qual accepten les obertures de nous ponts. Per tant, la ciutat incorpora els nous plànols de servei en cotes guanyades a la vall, de tal manera que s’amplia la superfície de la ciutat per a poder donar resposta a noves demandes com la industrial i els habitatges col·lectius que caracteritzen els programes propis dels eixamples de les ciutats industrials.
Els vessants dels llits dels rius Molinar i Barxell són els solars on s’inicia l’arrencada industrial del segle XIX, la forta marca topogràfica dels quals facilita l’ús d’un vell giny com la roda hidràulica heretada de Roma per a aprofitar l’energia potencial de l’aigua i transformar-la en mecànica. A aquestes mans regalades que procedeixen del cabal de l’aigua se sumen les mans expertes dels operaris per a transformar la matèria i li afegeixen el valor de la seua manufactura en un procés imparable de mecanització de la indústria.
La ciutat industrial es forma en concordança amb el suport de les seues àrees de transformació de productes. Aquests es realitzen encadenant un procés d’operacions parcials executades per operaris dins d’un espai comú o fàbrica. Per a això, a la ciutat on habiten amb les seues famílies, han de compartir l’edifici amb altres inquilins que tampoc no comparteixen allotjament i treball. Els carrers van transformant el seu caseriu a partir dels habitatges menestrals familiars de dues plantes que dupliquen la seua alçària fins a la quarta planta tot utilitzant l’escala en forma de turbina com a l’element comú que les connecta.
Els edificis nous que es construeixen prenen com a model l’habitatge de claus que ofereix distintes sales connectades al carrer per una escala comuna i un portal i l’aspecte i organització del qual canvien densificant-se i mesclant-se amb el caseriu existent en què encara persisteix el taller menestral. No obstant això, l’estructura sociològica de la ciutat industrial supera la primitiva estructura de l’artesanat gremial gràcies a una forma d’organització que separa la venda i la producció, perquè ara són distints comerciants els que s’ocupen de subministrar matèries primeres i de realitzar la venda del producte manufacturat.
Així apareix una societat que la història considera moderna, per tal com se separen els binomis producció-venda i indústria-comerç. A la ciutat d’Alcoi la lectura del seu desenvolupament roman escrita a partir de la materialitat de la seua herència física.
El primer traçat que referencia els accessos afins a les portes emmurallades de la ciutat manté la coherència medieval dels seus plànols de servei amb els seus accessos a mitjan vessant i en què el seu últim estadi és el Raval Vell. A partir de la decisió d’expandir la ciutat a través del Raval Nou o de Santa Elena és quan s’estableix el segon plànol de referència materialitzat per la sola del pont de M. Cristina que salva el riu Barxell, plànol que configurarà mig segle després el solar on es desenvolupa el traçat de l’Eixample de 1878.
Aquest segon plànol de servei que dóna suport a l’Eixample del segle XIX s’estructura a través del traçat de la carretera nacional 340 al seu pas per Alcoi en el tram que va des de la bassa de Merita fins al barranc de la Batalla, tot anivellant un trajecte que ha de travessar tres barrancs entre el raval de Santa Elena i la bassa de Merita.
El traçat de la carretera fa necessària la construcció de tres ponts, el primer és el de M. Cristina sobre el riu Barxell, de 27 m d’alçària, format per un arc central de mig punt de 27 m d’alçària i 18 m de diàmetre i per sis arcs apuntats. El segon és el de Sant Roc, de 20,5 m d’alçària sobre el barranc de Soler i de tres arcs de mig punt. L’últim pont és el de Benissaidó, de 28,6 m d’alçària sobre el riu del mateix nom i de sis arcs de mig punt.
Aquests ponts urbans aigües avall del riu Riquer són completats cap al sud per uns altres quatre ponts territorials que configuren el municipi d’Alcoi. Hi ha el pont d’Espinós, de 17 m d’alçària, a la part alta del Molinar; el del Regall, de 10 m d’alçària, que flanqueja el camí de Benifallim; el de la Batalla, de 21 m d’alçària, que facilita tant el pas de les aigües del vessant del Pla com de la Canal i del torrent que desaigua la serra de Sant Antoni; finalment està l’autèntic Pont de les Set Llunes, de 23 m d’alçària, que creua el torrent de Sant Antoni, format per dos arcs apuntats sobre el llit i cinc arcs de mig punt que recolzen sobre els dos de la base i els seus talussos laterals. Aquests quatre ponts donen continuïtat a la carretera nacional 340 en direcció a Alacant.
Acceptar la lògica territorial en el segle XIX, tot construint les traces de la ciutat del segle XX, va possibilitar incloure en les propostes d’expansió de la ciutat el Pont Nou o de Sant Jordi, que travessa el riu Barxell i connecta la ciutat històrica amb el seu eixample com si es tractara d’un carrer nou. Com a resultat de l’aplicació de les eines empíriques del Tractat de Rondelet, la proposta d’aquest pont inclosa en el Pla General de l’any 1878 estava concebuda per una sola horitzontal sobre dos trams de gelosia metàl·lica amb un caire d’1/40 de la llum. La traça del pont en la seua secció nord-sud corresponia a una rampa del 3,5% de pendent que fa concordar el nivell de l’Alameda amb el pla horitzontal de la calçada que desemboca al carrer de Sant Tomàs. La rampa i els seus talussos estaven previstos com una obra de gravetat amb quatre arcs de carreus i talussos reblits de terra.
Hi va haver de passar mig segle perquè el nou pont es materialitzara tot utilitzant els avenços tecnològics que, a partir de l’inici del segle XX, es van incorporar, unint càlcul estructural i transformació dels mitjans de producció i portant la tradició pètria a la generalització de la tècnica del formigó armat. De la mateixa manera que per al seu càlcul es va haver de recórrer a la mecànica dels mitjans continus, per a la seua construcció va ser necessària l’experiència de l’ofici de fusteria que va resoldre la dificultat de les cintres i els encofrats.
Aquest nou pont torna a connectar amb el centre històric, tanca el circuit que va des del pont de M. Cristina, el passeig de Cervantes i l’Alameda, activa la dinàmica interna de la ciutat i es comporta com un carrer urbà assentada sobre la base pètria de tres arcs parabòlics de formigó armat que eleven una sola de 12 m d’amplària a 40 m sobre el nivell del riu Barxell i proporcionen una gran transparència en el llit industrial del riu. Quatre trams de bigues de 16 m de llum afegeixen tensió a la longitud del pont, perquè tant les jàsseres de vora com l’ombra de la llosa de les voreres unifiquen i reforcen la seua condició de lleugeresa i transparència.
La ciutat, tal com s’ha descrit, té uns quants ponts que representen altres tants estadis en el desenvolupament dels seus plànols de servei, des dels més elementals que serveixen a la ciutat històrica fins als que faciliten la traça i l’ordre del Raval Nou i de l’eixample. Quan es parla sobre “el pont” els ciutadans no es refereixen als ponts històrics que serveixen de pas a les mercaderies que nodreixen les àrees més baixes de la ciutat. Les frases “quedar en el pont” o “ travessar el pont” es refereixen únicament al pont de formigó sobre el riu Barxell que uneix les dues parts de la ciutat i el seu pas se celebra com el recorregut d’un carrer. El pont té una longitud de 250 m i 12 m d’amplària, que correspon a dues voreres d’1,5 m, una calçada de 7,5 m, dos canals de drenatge de 0,25 m i dues baranes de 0,25 m.
Els dibuixos que es realitzen per al projecte del pont l’any 1924 només s’assemblen al pont construït en els grans arcs i en les pilastres, amb una massa potent i un estriat dels pilars que ajuden a conformar una imatge la component vertical de la qual puga acompanyar els arquets de mig punt sobre els quals recolza la sola.
El caràcter eclèctic de la proposta està d’acord amb el corrent neoclàssic que està en la base de les convencions acadèmiques que estaven assentades a Europa. El dibuix de Beaux Arts el sistema compositiu del qual estava basat en la repetició i l’ornament, es caracteritzava per una gran pulcritud i precisió. Així podem llegir amb claredat la sistematització dels ritmes de les pilastres associats als acabaments que emergeixen de la línia de vorera i centren els motius d’il·luminació. Aquests motius són petites dilatacions de la vorera a manera de capelles l’ornamentació i garlandes de les quals estan pensades per a cridar l’atenció de la possible observació distreta que anima en la seua cadència el recorregut de 250 m del pont, com si es tractara d’un recorregut urbà.
La transformació dels mitjans de producció, amb l’impacte que això va tenir sobre la forma dels objectes, entra de ple en la conquesta de les utopies que constitueixen l’eix d’una modernitat que va evolucionar cap a una valoració creixent de la geometria. Aquesta preeminència de la geometria sobre l’ornamentació, acceptada col·lectivament, va influir tant en l’arquitectura com en l’escultura i les arts decoratives, de tal manera que fins i tot l’Art Déco comença a ser una expressió de la modernitat.
Així, l’any 1926, l’arquitecte Víctor Eusa, en una decisió que només els arquitectes de gran vàlua assumeixen sense gens de retòrica, transforma la iconografia d’un pont Beaux Arts en un escenari d’Art Déco i, al mateix temps, modifica la meitat nord del pont i substitueix un penós i immens talús per quatre trams de bigues de 16 m de llum sobre uns nous pilars que arriben fins al nivell del carrer Balmes i completen el traçat del pont.
El panorama des del Pont Nou aporta el seu caràcter industrial a una ciutat eminentment fabril. Un recorregut pel pont ofereix un paisatge d’indústria de riba on s’observen el riu Barxell i les siluetes de les xemeneies la component vertical de les quals es contraposa al caràcter horitzontal dels ponts. Els fusts petris de les xemeneies industrials marquen també distàncies i posicions en l’espai urbà de la ciutat. Més enllà d’afirmar el progrés fent possible l’aplicació d’elaborades tècniques de producció fabril, la seua construcció aporta el testimoni de la recepció de les grans màquines ergotèrmiques com els ginys de vapor fabrils imprescindibles per a la indústria manufacturera que va desenvolupar la vall industrial de l’Alcoià en el segle XIX.
La tensió horitzontal en el pont nou de Sant Jordi i el seu contrapunt de verticalitat en les xemeneies, són testimonis muts d’un interés per deixar palesa una bellesa lligada a l’esforç i la traça dels operaris anònims que realitzen les operacions constants i precises d’elevació de les xemeneies. Aquestes es construeixen des del seu interior per on es reunien materials de les seues parets i per on cada dia pujaven i baixaven els operaris per un conducte que creixia fins a aconseguir les cotes en què una raonable velocitat dels fums assegurava una difusió dels gasos que mantenia neta l’atmosfera de la vall, en disposar dels fluxos dominants d’aire est-oest. Per aquesta raó el costum del recorregut de la «volta als ponts» ha quedat gravada en la memòria col·lectiva com una manera de celebrar l’existència de la ciutat perquè, tal com es desglossava en la Guía del forastero en Alcoy, de José Martí Casanova, de l’any 1864: “les elevades xemeneies que sobresurten sobre el caseriu ens indiquen altres tantes fàbriques mogudes pel vapor, són totes aquestes circumstàncies un conjunt que constitueix un bell quadre”.
La construcció de les xemeneies realitzades amb rajola massissa, o bé amb rajola aplantillada assentada amb morter de calç, queden com a testimonis muts d’un interés i d’una necessitat. Les constants de les seues mesures mantenen una certa harmonia empírica en la formulació de principis tan elementals com la relació entre la dimensió de les graelles i l’alçària. (a=18+2,6·√3Sup graella +6) que ens proporciona per a 1 m² de graella 26,6 m d’alçària. Comptant amb la pèrdua d’1°C per metre lineal de xemeneia, la velocitat a l’interior del seu conducte és de 8 m/s. L’elaborat coronament de les xemeneies, que modifica la secció del conducte, ens ofereix una ornamentació tècnica, perquè ocorre que reduint la secció de l’eixida de fums s’aconsegueixen 18 m/s, la qual cosa facilita la difusió dels gasos en l’atmosfera i afirma una silueta en la llunyania amb un decidit valor iconogràfic que ens remet a uns llunyans capitells com a referència clàssica.
