Dolorosament, també Xile

Vicente Romero

Abans que Xile, va ser Espanya. Si existeix un país amb una amarga experiència de repressió, sang i càstig social, en la qual els centurions xilens puguen encara aprendre mètodes per a aplicar el terror, aquest és Espanya. En la nostra historia recent es poden mirar els xilens: els centurions, projectant la seua pròpia imatge descarnada; la resistència popular, contemplant les ensenyances de la llarga lluita dels nostres pobles. Perquè patírem el feixisme molts anys abans, i vam aprendre a combatre’l amb un preu elevat de sang.

No són idèntics els règims de Franco i de Pinochet. Les circumstàncies històriques són molt diferents, i hi han respost dos processos distints. Però el nacionalcatolicisme sindicalista espanyol i el feixisme dependent xilè tenen, tràgicament, molts punts comuns; l’atropellament dels drets, l’esclafada de les llibertats, l’autoritarisme castrense, l’explotació de l’home, la primacia del capital sobre qualsevol valor humà, l’absència de supòsits ètics, la més despistada brutalitat..., i fins i tot una certa fraseologia dogmàtica, el verins d’ideals abstractes, i un característic cinisme moral que presenta com a «il·luminats» els seus protagonistes.

Per això, no té res d’estrany que els ulls d’Antoni Miró buscaren en la tràgica realitat xilena imatges, que també estan impreses dins de cadascun de nosaltres. I l’esforç de les seues mans, pintant temes xilens, va més enllà d’un acte de solidaritat i fins i tot d’una obra artística; constitueix una denúncia de la barbàrie feixista, allà on es produeix amb més gran evidència, i un gest de lluita, l’arrel de la qual cal buscar-la en la nostra pròpia terra, i la raó última de la qual està en l’home.

Primer va ser Espanya; després, dolorosament, també Xile. Però el feixisme acabarà ensorrant-se per a deixar pas un altra volta a l’home lliure, així a Xile com ací, derrotat per la voluntat popular.