De cinema, Antoni Miró
Vicente Romero
Dir que el cinema forma part de la nostra vida és enunciar una obvietat. Les pel·lícules, com els llibres, romanen molt de temps en les nostres ments i fins i tot arriben a formar part de la memòria col·lectiva de diverses generacions. Més enllà de les diferents cultures i nacionalitats, de les edats i del gènere del públic, aquest comparteix amb milions de desconeguts uns records comuns, independentment de les situacions radicalment diferents en què cada un els va adquirir davant d'una pantalla.
Deia Frank Borzage que les pel·lícules constitueixen la forma suprema d'entreteniment a tot el món. I Ingmar Bergman li donava la raó quan afirmava que cap art traspassa la nostra consciència de la mateixa manera que ho fa el cinema, tocant directament la nostra emocions, aprofundint en els foscos racons de les nostres ànimes. Però moltes vegades la petjada que ens deixa una obra cinematogràfica s'acosta més a la memòria d'una vivència pròpia, per imaginària que hagi estat, que a simple record d'uns moments de diversió contemplant un espectacle. Com a actriu Concha Velasco assegura que el millor del seu ofici és haver viscut altres vides i estat altres persones. El mateix ens passa als espectadors. Al cap d'una llarga carrera com a intèrpret i de milers d'hores formant part del públic, José Sacristán encara recorda les tardes de cinema de la seva infantesa, sentint la passió infantil per viure altres vides, de jugar a ser pirata, cavaller o gàngster. Perquè, explica, tots necessitem ser altres encara que no ens quedi més remei que ser els que som.
Moltes altres veus han repetit, des que el cinema existeix -i encara abans, des que la literatura existeix- que les seves obres ens permeten apuntar-nos a altres realitats, conèixer i entendre situacions extremes amb els ulls i les raons d'uns éssers ficticis amb els que ens identifiquem o els odiem. En definitiva, gaudir d'experiències i emocions prohibides en el curs de les nostres existències tan vulgars com repetides, córrer aventures que mai correríem fora de la sala de projecció, plorar d'emoció o de riure, aterrarnos, i fins i tot enamorar-nos fugaçment d'algú que mai coneixerem , vivint uns somnis fantàstics que recordem perfectament en encendre els llums i despertar després del rètol de cap. Per això tornar a veure algunes pel·lícules és com retrobar-se amb un vell amic íntim que coneix els nostres secrets més íntims, les nostres somnis.
Deixar-nos portar per les mentides del cinema suposa també allunyar-nos per uns instants de la realitat immediata, escapar de tot el que ens insatisface o tenalla, mirant arrobados a la pantalla com Mia Farrow en la seqüència final de 'La rosa porpra del Caire ". Una fugida personal que va ser tan necessària en l'Espanya amarga del franquisme com ho és en la societat sotmesa als designis del capital i alienada per la banalitat en què ara ens debatem.
Però, a més, queden els nostres millors records personals associats al cinema. Els de situacions o instants inoblidables, viscuts durant el visionat d'algunes pel·lícules: aquelles tardes de tendresa adolescent, abraçats a la semifoscor -quan les carícies estaven prohibidas- amb només un feix de llum canviant sobre els nostres caps; aquells primers petons emulant als que es donaven a la pantalla Bogart i Bacall, o tantes altres mítiques parelles cinematogràfiques. O el dia que vam plorar la mort de la mare de Bambi, quan érem uns nens, i que revivim amb emoció dècades després en recordar aquelles tendres llàgrimes sentint els plors dels nostres fills davant les mateixes imatges.
Antoni Miró ha reflectit en els seus quadres algunes de les seves propis records cinematogràfics, que segurament també seran els nostres, tot i que els compartim associats a moments personals molt diferents. Per això segurament trobarem a faltar altres títols, però ens identificarem amb moltes de les imatges que han saltat de la seva memòria als llenços tal com ell encara les sent. Des dels icones juvenils d'un Tarzan mig despullat (que va desesperar a la censura) o de Robin Hodd, al de Indiana Jones, fuet en mà, fins l'estampa nostàlgica de John Wayne caminant d'esquena, per tornar a allunyar-se en un desert del far west . O Gary Cooper disposat a enfrontar-se sol al seu destí en un duel desigual. I els mites eròtics de Marilyn Monroe i Rita Hayworth, en les estampes clàssiques de La temptació viu a dalt i Gilda. També la mirada blava de Lawrence d'Aràbia, el vol rítmic de Fred Astaire; l'amor còmplice entre oposats de La reina d'Àfrica, la màgia infantil de Mary Poppins, l'evocació de les riallades incontenibles que ens van provocar Buster Keaton, els germans Marx, Harold Lloyd o Llorer i Hardy; el crit que tots vam donar al costat de Janet Leigh a la dutxa de Psicosi; la envejada capacitat de seducció de James Bond, de Liza Minnelli a Cabaret, o de Autrey Hepburn a Esmorzar amb diamants; l'esquinç del comiat a l'aeroport de Casablanca; l'àcida burla de Chaplin a El gran dictador, i el sotrac que encara ens causa la seva determinació de Charles Chaplin anant cap a un destí incert amb Paulette Goddard al final de Temps Moderns; o la ira d'Escarlata O'Hara jurant que mai tornarà a passar gana, enfront del vermell capvespre d'Allò que el vent s'endugué. I la nostra pròpia ira davant la repressió a la cèlebre escala de El cuirassat Potemkin.
De vegades, Toni recorda en color una imatge que va ser en blanc i negre, com aquell discurs de Pepe Isbert -que semblava una burla de Franco- al balcó municipal d'Benvingut mister Marshall, o la contemplació del paisatge de Manhattan des d'un banc per Woody Allen. Al revés, recrea altres escenes sense els seus tintes originals despullant d'artificis fotogrames com el del padrí. Però les seves dues obres més personals són aquelles on es retroba amb els seus amics morts, eternament vius en la seva memòria i les seves pel·lícules: Ovidi Montllor a Furtivos i Antonio Gades en Noces de sang.
Contemplar aquests vint quadres -que podrien haver estat cinquanta o cien- és una insistent invitació al record íntim, a reviure les emocions que ens va causar una escena, a recuperar la il·lusió momentània d'una determinada nit de cinema. Cal contemplar-buscant en ells el que llavors vam ser i sentim, les esperances que acariciem, l'instant fugaç en què aquells plans es van ancorar en la nostra memòria. Gaudim d'aquests reflexos del cinema, com a part dels records de les nostres vides. Perquè a tots sempre ens quedarà París.
