A Antoni Miró

Vicente Romero

“Si pintes els problemes de la classe obrera,
són els patrons els que acaben comprant
l’obra per penjar-la en el menjador...”
Antoni Miró en una entrevista amb V. Romero, Criba, 1972.

La pintura, el teatre, la lletra impresa apareixen subjectes a un mercat. L’art, la comunicació, l’expressió estan limitats (entre altres censures i coercions menys subtils) pel comerç. Quan el millor i més necessari de l’home vol fer-se públic, l’home cau sota el control del mercat, inexorablement, dins de la societat capitalista; el mercat condiciona la possibilitat de difusió i la dificultat de recepció dels missatges de l’home. Però que la cultura passe a ser un “producte comercial” a partir d’un determinat moment no significa que l’artista renuncie a posicions ètiques des de la seua obra. El quadre, el text, l’espectacle ha de reivindicar la independència del seu origen i la seua finalitat respecte als condicionants de la utilització del mitjà difusor. Pintes o escrius, sotmets les coses a un criteri ètic dins del procés estètic de la creació, i l’obra queda així, independitzada, essencialment immune a les utilitzacions, encara que danyada temporalment, externament, com en espera d’un temps distint, es pengen o publiquen on siga, perquè, per ara, a penes sí que hi ha on elegir, i el més important és que abaste alguna difusió. Després vénen les etiquetes... en funció de conceptes igualment condicionats pel nostre esquema social capitalista per l’enrarit mitjà mancat de llibertats formals en què agonitza la cultura espanyola. Però ací estan, com un crit plàstic, les obres sorgides en mig de la contradicció externa com a símptoma de la profunda determinació i seguretat que tenim en allò que hui a penes pot dir-se.