A l’amic Antoni Miró

Vicent Andrés Estellés

En recobrar-me de la crisi de maig, escric

el primer poema a l’amic Antoni Miró.

el nom de l’amistat
jo te’l diré amb paraules planeres.
toni miró
sofia
ausiàs.
són els noms de l’afecte permanent,
de l’amor,
de l’amistat per a tota una vida.
jo he compartit amb ells el pa i la sal.
i ara sóc l’home feliç, pensant que som amics,
amants,
germans.
ara he escrit açò i estic content,
perquè sé que a un lloc d’alcoi,
en el camí que va envers ibi,
al mas «sopalmo» viuen ells, fan l’amor,
fan el pa i el llesquen, a taula amb els amics.
i sóc content d’això, de la seva existència,
vell i fotut em trobe, clos a casa meva,
no puc anar a alcoi, ens truquem sovint,
com aquella vegada que jo vaig telefonar sols perquè
sofia em digués,
com es fa l’escalivada.
toni miró, pintor,
que vaig conéixer a alacant,
i vaig tractar a altea.
jo l’admire i és molt
el que l’estime com a persona,
i més
com a pintor.
sé quanta i quina és la seva honestedat,
crec saber quant és el seu amor,
pel que fa,
pels éssers que l’acompanyen,
sofia,
ausiàs.
i vull deixar aquí el testimoni,
de la meua amistat i la
meua, pregona,
dolçament sentida,
admiració.
perquè, pintor,
ha sabut fer,
la millor obra d’art,
la vida amb sofia i ausiàs.
acabe doncs, i plegue.
bon dia,
a reveure.
qualsevol dia seré al mas.
i menjaré verdura, productes vegetals.
sofia.
bon dia toni.