Branques i arrels
Valentina Pokladova
Jo faria una analogia amb la bona música de jazz o la bona música clàssica: quan s’escolta per segona vegada, o quan apareix una línia melòdica en què no s’havia reparat la primera vegada.
Umberto Eco
“Art i divertiment”
Alcoi. Mas del Sopalmo. La casa d’Antoni Miró, l’estudi, un lloc protegit per Déu i estimat pels déus, apareix en moltes fotografies dels seus catàlegs i àlbums. El lloc sembla un conte de fades, el paisatge que l’envolta esta envaït per un sentiment d’eternitat i pel misteri de la vida que invariablement es troba a la natura. Les pedres semblen parlar, i el rastre humà sembla penetrar fins en la pols que porta el vent o en els ramats d’ovelles que passen i que ens recorden els temps de la Bíblia.
Açò és Catalunya, “hereva de la desapareguda Atlàntida”, com diuen els poetes, regió històrica d’Espanya al nord-est de la península, entre els Pirineus i el riu Segura. El nom present no va aparèixer fins al segle XII, però la història dels ibers -avantpassats dels catalans- té les seves arrels en l’antiguitat, uns quants milers d’anys abans de Crist. Es van escampar llegendes sobre el seu amor al treball dur, la perseverança dels catalans: es deia que “els catalans de les pedres fan pans” i que si alguna cosa és extraordinàriament difícil, es diu que “ni tan sols podria fer-ho un català”.
Crec que Antoni Miró ha heretat molts dels trets meravellosos d’aquesta identitat nacional.
El territori català va ser envaït repetidament -pels romans, o per tribus germàniques- i, per tal de ser salvada dels bàrbars, Catalunya es va girar cap a França, per la qual cosa es diu que els catalans donen la cara a França i l’esquena als altres pobles.
La història oblida el mal, la vida de les passions polítiques no és llarga i el temps fa que els esdeveniments perden els seus colors brillants i ofeguen les discussions més apassionades. Però, a través de la boira dels segles, es veu el gran ferment intel·lectual i els ciments de la vida artística. Quantíssims grans noms va donar Espanya a les arts: Picasso i Gris, Joan Miró i Dalí, El Greco i Goya, perles de Bosch i Peter Brueghel al Museu del Prado. Catalunya va esdevindre un centre artístic europeu una mica estrany, província, de fet, però que va aconseguir absorbir religiositat i anarquisme, republicanisme i monarquisme.
Els edificis d’Antoni Gaudí, un arquitecte de Barcelona, plens de formes biològiques i ornaments grotescos, “temples com flors estranyes”, van sorprendre els intel·lectuals europeus, no menys que als catalans. El Manifest Groc (1928), signat per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, és, per cert, un prototip dels textos futuristes italians on s’alaben l’enginyeria, els cotxes i els avions, i el sentimentalisme, la por de la impertinència, la trivialitat pomposa es rebutgen. Els artistes catalans estaven ben informats sobre l’avantguarda europea i es van orientar cap allò “més nou”.
Les belles arts estaven influïdes per l’avantguarda literària. L’autèntic fruit de la fantasia espanyola, el creacionisme, assegurava que l’art no és un reflex, ni una cognició, sinó una invenció, la qual cosa l’equipara al joc. Les “gregueries” de Ramón Gómez de la Serna, un escriptor espanyol, van capturar el moment amb metàfores voladores.
“La poesia? Es una combinació de paraules que no se li ocorreria a cap cervell, i la va causar un misteri”, va escriure García Lorca.
En qualsevol moment, el principal problema per a un artista és la recerca de la seva nova paraula. Antoni Miró tenia prou direccions entre les quals triar aquesta nova paraula -és un autèntic home de cultura que va rebutjar tot el que s’havia fet i va comentar des del principi. La seva ànima pertany a l’antiga bellesa. L’esguard perspicaç de l’autor va fer notar com el poder de l’encant femení va colpir l’ànima grega, sense pietat per les persones, ni pels herois, ni pels déus. Es va imaginar el poder màgic en l’atracció mútua dels amants. El gest de la mà estesa és tan expressiu que s’inclou en els catàlegs de moviments connexos al món grec. La Suite eròtica d’Antoni Miró és un tribut al tarannà de la bellesa arcaica projectat per la percepció d’una ment moderna amb la convicció que totes les versions gaudeixen dels mateixos drets, les noves variacions substitueixen les clàssiques i aporten l’esplendor i la varietat a Weltbuilt. Els canvis màgics d’apropament cap a l’arquitectura en les pintures de l’artista, en què podem trobar els anomenats “oxímorons” -combinacions no combinables, capritx, joc d’espai, situacions, imatges, associacions, paraules.
L’artista, amb destresa, toca el teclat de variats estils. Hi ha una certa fúria barroca i la recerca d’un estàndard en l’estil art pop. A part de brillants utilitzacions del mètode de dibuix de les ceràmiques gregues, experimenta en el laboratori metàfores plàstiques amb motius de Gaudí, Meng, Picasso, De Chirico i Velázquez, entra en un diàleg lliure i crea reminiscències fantàstiques -afegint alguna cosa, llevant-ne alguna altra, variant el total, etc.-, fins i tot en La rendició de Breda, de Velázquez, o diferents fragments de Las meninas. La Dansa camperola de D. Teniers és el fons d’un fragment d’una obra de Kandinski, la Metafísica de De Chirico s’uneix a El jardí de les delícies de Bosch. La visió d’Aristide Bruant, un personatge pintat per Toulouse-Lautrec, és encadenat a Gala, la dona de Dalí. Aquest món d’improvisació és inexhaurible, ací “el temps és un xiquet que, jugant, mou els peons” i resulta que som al multidimensional espai de l’intel·lecte, laberints inexhauribles de la cultura sense eixida i on les decisions tradicionals no són acceptables. El món, l’home i, fins i tot, el procés creatiu són analitzats. És aquest un art de la ironia, de tornar a comptar al quadrat, art com espill de l’art.
Els quadres esdevenen una nova semiòtica, i és per això que un senyal, un emblema, un ideograma o qualsevol altre símbol convencional és tan sovint percebut com un fetitxe, una obertura a la intriga. Un ull de sobte esdevé autònom i usurpa la funció de tota la cara -en el rol de l’ull heterotòpic ens recorda la clarividència. Les tisores -un atribut de les filadores mitològiques-, un símbol de vida i mort, creació i destrucció que apareix als llocs més inimaginats, també ens recorda el complex de motius mèdics que apareix en l’obra Público, de F. García Lorca. L’art és un hospital, l’artista un cirurgià, el pinzell un món, un bisturí feridor, un resultat de l’atrevit joc de la imaginació -meravellosa “trobada accidental d’un paraigües i una màquina de cosir sobre una taula d’operacions” (Els cants de Maldoror del comte de Lotreamont).
El que és nou en l’art resulta ser el que és vell i ha estat oblidat. Ara es considera com una variació d’un text que fàcilment es pot posar en circulació en el context de noves manipulacions contextuals. La reconeixença d’alguna cosa ben coneguda no vol dir l’emergència completa d’una idea, però per a investigar-la a fons caldria conèixer el punt de partida de les imatges que hi son incloses.
La roda és, d’alguna manera, un arquetipus, una imatge molt utilitzada per Antoni Miró. La roda és un límit a la polisèmia, ocupa tota l’“arqueologia de la cultura”, traces de temes sagrats: la roda de Buda, les rodes de carros celestials, la roda en relació amb els signes solars, la roda de Nietsche rodant tota sola -Superman, la roda de la llegenda Avant Garde-, la roda de bicicleta de Duchamp havent començat el circuit del gènere prêt à porter, torna amb una roda molt allunyada de la frontera de la pintura per descobrir la superfície d’un reviscolament de les pintures de Lethe.
Tot està implicat en la circulació, el joc està integrat en la roda de la bicicleta a través dels seus radis de llum bufen alhora els vents de l’est i de l’oest. Les carrosses corren incansablement a la recerca de la novetat i busquen un canvi de lloc, la conquesta de l’espai de la vida.
El segle XX parla de si mateix amb un cor ensordidor de veus discordants -tot és esmolat, agitat, contradictori. Però hi ha una casa a Alcoi on viu l’artista amb un meravellós talent: sense eixir de la frontera contextual de la nostra experiència, abasta dos mons llunyans l’un de l’altre, els porta a la unió i en trau la llum.
