La caixa màgica

Sol Ferri

La pintura,l’escultura, les instal·lacions... tot el que forma part d’allò que anomenem art posseeix alguna cosa que ens allunya de la rutina diària, ens transmet quelcom que ens mou l’esperit, que ens esplaia. És per això que es podria pensar que l’art forma part d’un cert tipus de màgia quotidiana. D’eixa màgia que ens envolta cada dia de les nostres vides i que tan sols uns pocs són capaços de veure i de gaudir. A mi m’agradaria molt poder adonar-me de totes les coses màgiques que amb tanta certesa sé que estan passant en este precís instant. Per això hui he pensat en Antoni Miró com un mag.

Este mag té una caixa en què guarda totes les realitats, totes les mentides, tot el que va ocorrent en la història en què viu. Tot un món dins d’una caixa. Un univers propi en què s’acumulen les imatges, les icones, les bicicletes de mil formes, les dones nues i suggeridores, les pales excavadores vives, la natura, l’home com a part d’esta natura... De tant en tant, eixa caixa s’obri i Antoni trau una imatge; se la mira, se la remira, hi pensa una mica i la transforma en un quadre: ha fet màgia.

Este pintor crea màgia perquè les seues obres ens parlen, estan vives. Els seus quadres són finestres obertes a les quals abocar-se i contemplar la vida. De fet, l’art —la pintura— és el mitjà de comunicació que fa servir Antoni Miró, amb el que millor s’expressa i amb el que més còmode se sent. La llengua que parlen les seues imatges és universal, és una llengua que tothom entén, no fa falta estudiar-la, només cal contemplar-la; alguns en diuen poesia visual, d’altres realisme social o, fins i tot, art de denúncia.

És cert, el que fa és transmetre’ns un missatge de denúncia. Fa el paper de transmissor comunicatiu i de vigilant de l’actualitat. Als seus ulls res no s’escapa, no se’ls pot enganyar. Antoni lleva les caretes que ens amaguen la veritat, les disfresses i els embolcalls amb els quals moltes vegades se’ns vol vendre la realitat. Utilitza les seues armes: l’humor i la ironia per a transformar la visió permesa, per a moure del seu lloc i del seu ordre els elements i els objectes més quotidians i inserir-los dins d’una nova ubicació, un nou context que els dóna la veritable significació.

Miró és rebel i la seua rebel·lió passa per trencar tots els ordres preestablerts, per voler viure com vol, veure com vol i, sobretot, ser com vol. El mag és un artista compromés que fa un art compromés que va lligat a una forma de ser i de viure compromesa i totalment honesta amb tot el que l’envolta.

A més a més, els seus quadres i les seues escultures ens acaricien els sentiments, ens exalten les idees i ens plauen la vista, perquè si és ben cert que Antoni no creu en cap art lliure d’ètica, de contingut o d’intenció, tampoc no creu en l’art lliure d’estètica, de forma o de bellesa. L’altra faceta, a part de la comunicativa, és la faceta artesanal, la que domina la tècnica figurativa del dibuix, la vibrant gamma cromàtica dels colors, l’audàcia de la composició impactant.

Les seues pintures s’apropen a la realitat fotogràfica, els colors i la composició estan vius. I és que es tracta d’un art molt viu fet per una persona que viu amb totes les conseqüències, que beu la vida i la trasllada al llenç per tal de transmetre’ns el seu missatge, aquell que ens diu que hem d’estar alerta, que ens fixem en el nostre entorn, en la gent que ens envolta, en el que està ocorrent.

L’art d’Antoni Miró té un estil propi recognoscible a qualsevol lloc en qualsevol moment. En el viatge que comporta la investigació artística, i dins de les diferents etapes per les quals ha passat, l’artista ha conservat el seu estil i la seua personalitat, fet que revela la possessió d’una gran coherència dins d’una línia evolutiva constant.

Miró ens diu que ens despertem, que mirem i, sobretot, ens convida a pensar, a dialogar amb les seues obres i a divertir-nos, en definitiva, ens aboca a la vida. Una vida dins d’un món que gira de pressa, massa racional i massa trist en ocasions. Treballem, mengem, correm, ens estressem i ens deprimim, no tenim temps de gaudir, de viure. La màgia que crea Antoni Miró consisteix precisament en el fet que el seu art ens ofereix eixe temps per a parar l’accelerada roda de la vida. Temps per a mirar, per a pensar i per a viure.