Açò no és un assaig sobre Miró

Raúl Guerra Garrido

L’errada estructural de Foucault en el seu assaig sobre Magritte és el de subtitular-lo precisament Assaig sobre Magritte quan a la llum de la seua anàlisi, en simbiosi amb la proposta pictòrica comentada, hauria d’haver-lo informat com a Aquest no és un assaig sobre Magritte, ja que, òbviament, es tracta d’un llibre, objecte tangible no metafísic, el text del qual s’hi refereix, però no n’és el referent. Fa referència a la pipa, centrem-nos-hi: forma clàssica de cachimba, corba harmoniosa de color negre, de bruc, ja que se li suposa la qualitat, ingràvida, ja que sempre apareix levitant en un espai sense contorns. A les pipes, perquè en realitat són dues, una suspesa en el buit i una altra inscrita per flotació en la tela. El títol de l’assaig, del quadre i de la frase escrita en la tela és una mateixa frase: Ceci n’est pas une pipe. El significat d’aquesta negació és el punt de partença d’una sèrie d’interrogants, és a dir, intrigues arrogants, entre l’original i la imatge, entre la imatge i la frase referida a aquesta imatge, entre la identitat i la semblança; entreu al circuit i no sabreu on aturar-vos. En el quadre no es representa res, no s’hi afirma res, el joc infinit de les semblances es replega incessantment sobre si mateix sense remetre a cap original tangible. És l’antiga antinòmia alfabètica entre mostrar i anomenar, no existeix cap cosa fins que no té nom, però quan diem que no existeix ja l’estem anomenant. L’esglai plàstic i la inspiració estètica provenen de la redundància, de l’efecte inquietant que aquesta redundància produeix.

Miró té un concepte particular de la redundància. No esmena la plana a Magritte, s’extralimita a girar la cantonada de la pàgina signada per Foucault i, així, en plegar-se aquesta sobre si mateixa, dobla el doble joc del cal·ligrama, artifici de dir dues vegades les mateixes coses quan, sens dubte, només en caldria una i encara ni això seria necessari, ja que la forma és coneguda a bastament i el nom és familiar en extrem: concatenació de sistema binari, de clau dicotòmica. La inspiració de Miró es nodreix d’una iconografia prèvia a manera de selecció dels propis ancestres (precedesc de qui m’estimula, no de qui sols em precedeix), en la qual, a més del color, la taca o la figura, s’introdueix la paraula. Totes valen, una a una o en grup, la marca enregistrada, el refrany, la frase feta, la cita literària o el títol previ d’una altra obra.

Totes amb la capacitat auto-referencial del llenguatge que, a més de mitjà de comunicació, es transforma en grafisme, en signe amb capacitat simbòlica que entra a formar part de l’estructura del quadre i equilibra la composició. Polisèmia que vola i desvela: plana pel llenç i explicita connexions. En les imatges, per la pròpia essència, es reprodueix amb més força el joc autoal·lusiu que pot anar des de l’objecte trivial, com un bitllet de cent dòlars (en pintura sí que es poden trivialitzar els dòlars, ja que el seu ús no és fiduciari: in gold we trust), fins al Guernica de Picasso. Hi ha un interés per certs mestres que apareixen de forma imprevista, amics que arriben a casa a l’hora de dinar sense haver-se anunciat prèviament i que, no obstant això, hi són ben rebuts. D’entre totes, la reincidència de Magritte és la que més espills paral·lels. Paral·lels però no plans.

Mire quatre quadres de Miró:

1. La pipa (aiguafort, 1991). Senyoreta elegant sobre la qual flota ingràvida i inequívoca la coneguda pipa del belga.
2. No és Morandi (aiguafort, 1991). Natura morta, en especial botelles, amb un títol evocatiu que comença a ser-nos familiar.
3. It is not a man (serigrafia, 1991). Senyor duplicat d’esquenes que ens recorda a altres senyors. En el record coincideixen amb el títol.
4. No és una pipa (acrílic, 1991). Nu femení amb paraigua, sobre el qual plou la coneguda frase en francés del belga.

La pipa (la redundància està servida) no és una pipa. En girar la cantonada del full, de forma ampla, abastadora de marges, el cal·ligrama deriva cap al caos incert, un caos pleonàsmic, de no se sap ben bé si allò diferent, on cada cosa és diferent a l’altra, o allò igual, on cada cosa és igual a qualsevol altra. El plus de redundància de Miró no és gens menyspreable.

En Magritte les paraules i les coses continuen desentranyant-se entre si, presoneres d’una trampa conceptual que les obliga a enfrontar-se en la doble convenció simbòlica de la lletra i de la imatge, desentranyament que no produeix incertesa, sinó precisament tot el contrari. Foucault constata la presència de dues pipes i es pregunta: no caldrà dir, més aviat, dos dibuixos d’una mateixa pipa? O també una pipa i el dibuix, o també dos dibuixos un dels quals representa una pipa però no l’altre, o també dos dibuixos cap dels quals no és ni representa una pipa, o també un dibuix que representa no una pipa, sinó un altre dibuix que representa, aquest sí, una pipa, de manera que es veu obligat a continuar preguntant-se: A què fa referència la frase escrita en el quadre? Al dibuix sota el qual es troba situada d’una forma immediata? “Mireu aquests trets acoblats en la pissarra, per més que s’assemblen, sense la menor diferència, sense la menor infidelitat, al que es mostra allí dalt, no us enganyeu, és allí dalt on es troba la pipa i no en aquest grafisme elemental”. Però potser la frase fa referència precisament a aquesta pipa desmesurada, flotant, ideal, simple somni o idea d’una pipa. O potser no.

El que ens desconcerta és que resulta inevitable relacionar el text amb el dibuix i és impossible definir el pla que permet dir que l’asserció és vertadera, falsa o contradictòria: trampa de l’antagonisme perpetu entre la paraula i la imatge. O potser no siga tan impossible si fem ús de la mecànica de la traducció, sortilegi que ens pot dur des de la doble grafia fins el triple o a l’enèsim simbolisme proposat pel plus de Miró. Vegem-ho. Com s’ha de traduir “cette prase en français est difficile à traduir en catalan”? Encara que no sabérem cap paraula de francés podríem entendre el problema a través d’una traducció: “aquesta frase en francés és difícil de traduir al català”. A què al·ludeix el subjecte d’aquesta última frase? Si fa referència a la frase en català el subjecte entra en contradicció amb si mateix i la frase en català seria falsa (mentre que l’original seria vertadera i inofensiva), però si al·ludeix a la frase en francés, amb la traducció actuem sobre la frase “ceci n’est pas une pipe”, el que hem dit abans per al francés ací val (equival, és clar) també per a l’objecte pipa, i el que hem dit per al català val també per al títol del quadre. L’equivalència no dilucida el problema, però sí ens permet veure’l una mica més clar i assajar amb la mateixa analogia sobre els quadres superposats de Margritte i de Miró. És el joc dels espills corbats i paral·lels: la ciència tranquil·litza però l’art inquieta.

El plus de Miró consisteix a transformar la ficció en realitat, la ficció d’uns quadres en la realitat de la seua pintura, quintaessenciada destil·lació en l’atanor d’un estil propi capaç de mostrar allò orgànic en formes gairebé geomètriques. La complexitat passa des del procés creatiu fins a la interpretació de qui visualitza el resultat i, així, qualsevol composició de les esmentades podria interpel·lar l’espectador: “És vosté qui m’està mirant o és un altre?”, si és un altre, per favor, aparte’s i deixe el lloc al seu jo”. L’espectador, ja més visionari que no pas vident, es pregunta si ell és Miró o Magritte, si és Foucault o qui escriu açò, si és qui llegeix açò o qui sap qui; o no perquè dubte del que hi ha darrere de les seues pupil·les, sinó perquè el que hi té davant li remet al conte de la bona pipa (la cançó de l’enfadós o la història interminable?), en el qual només és possible intervenir deixant-se endur per la fascinació hipnòtica de les repeticions dissímils.

Miró només és pintor de pintura en el sentit que no és un espill al llarg del camí, sinó un espill al llarg d’una pinacoteca d’espills, forma subtil de desvelar i caminar pel camí que més li interessa. La redundància és el seu plus (el seu mus, la seua musa) i potser l’ullet de complicitat amb Magritte siga un dels més fructífers o inquietants dels que creua amb els grans mestres, ja que el mestre belga també és aficionat a aquest joc tan canalla d’envit i d’engany A qui enganyem?, poden dir-nos de retop els dos còmplices. “Qui podria fumar en la pipa d’un dels nostres quadres? Ningú, per tant no són una pipa”. Davant d’aquesta evidència el lector sagaç, i sobretot pacient, constata que tot el que ha llegit fins aquest punt final (per què final, si res conclou i ni tan sols apareix el punt?) és un text referit a una sèrie de quatre quadres de Miró¹ que epistemològicament no constitueix una crítica i que ontològicament no és un assaig.

Entre les evidències subjacents i implícites en Aquest no és un assaig sobre Miró caldria incloure, tot i que en un segon terme, l’exactitud de les lleis electromagnètica i pendular de Foucault, en un contrast clar amb hipòtesi homònima d’una interacció lògica entre grafies de distinta naturalesa².

1. Miró és Antoni Miró. Recomanem una atenció especial amb els heterònim s i les redundàncies. El mateix podem dir per a Michel Foucault.

2. El text del “no-assaig” pot replegar-se sobre si mateix totes les vegades que voldrem sense més límit que el que l’editor impose. L’efecte de la redundància es multiplica si a cada ocasió li correspon un idioma diferent, però de la mateixa família: gallec, castellà, italià, català, francés... Alerta amb la correspondència lingüística en “aquesta frase en francés és difícil de traduir al català”.