Contracorrient
Paula Lajara
“Avui en dia pintar; encara que el fet que pugui semblar paradoxal, no vol dir necessàriament utilitzar la pintura, sinó fer visible un món interior inspirat en la realitat i en conseqüentment traduït, o directament inventat i nascut de la profunditat de la personalitat o que aspira senzillament a revelar aspectes de la realitat”
Jean-Jacques Lévê.
L’artista no plasma exactament allò que observa amb els seus ulls, sinó el que li impacta i recorda d’un determinat succés. Es tracta d’una manifestació intel·lectual. No imita i copia allò que veu sinó que ho transcriu mitjançant elements filtrats per la ment i per la sensibilitat, a mesura que cadascun d’ells es fa necessari.
En l’actualitat es manifesta amb especial ímpetu el que podríem anomenar moviment underground, integrat per una sèrie de cultures urbanes i d’avantguardes suburbanes, sorgit com a resposta i conseqüència dels corrents filosòfics, culturals i polítiques que semblen envair, il·luminar i confondre el final de nostre segle.
La fi d’un mil·lenni en què hem acceptat el fet de pertànyer a una societat de masses que voluntàriament accepta ser dirigida, pel que fa a gustos es refereix i patir les seleccions que ens imposen des del poder, tant econòmic com polític, a través de la publicitat i de la propaganda.
Conseqüència de tot això és el fet que ens trobem en un moment artístic tan variat, ja que els estímuls que els nostres artistes reben també ho són. Per tot això fem pròpies i considerem vigents les paraules de Pierre Reverdy, en dir: “l’art avui ha canviat els seus mitjans perquè apunta a altres objectius... Ha canviat d’orientació perquè les seves finalitats són diferents. La seua profunda motivació no correspon ja a la participació de mica en mica creixent amb la realitat contemporània...” Ningú pot escapar dels estímuls que semblen
Allà, nus de la forma humana
allà, els llaços terrenals trencats.
bombardejar-nos contínuament i molt menys els artistes, la sensibilitat exquisida de la qual s’impregna de tots ells, transformant-los en art. Les obres actuals exhibeixen amb gallardia, gairebé descaradament, l’atreviment d’allò que els nostres propis ulls, a força d’acostumar-se, faran bell. En realitat i baix la capa del que súper-modern, batega en la seua concepció una oculta bellesa que es nega a mostrar-se de colp i que ha de descobrir-se i assimilar a poc a poc, fins arribar a la comprensió total de la seua meravella sensual. Però en ocasions, entre les manifestacions artístiques actuals, són moltes les que tendeixen a imitar les formes imposades per la tècnica i la ciència, com si la torxa del que anomenem creació artística haguera passat a altres mans.
Independentment de les modes imposades pel món modern, les avantguardes urbanes i el que el moviment underground representa, ens trobem amb un pintor autodidacta que ha sabut mantenir-se i triomfar amb una trajectòria artística coherent en la qual la màxima preocupació que ha envaït i recorregut les seues creacions, ha sigut la crítica social a tot allò que considera injust i denigrant per a l’home.
Racisme, guerres, violència, corrupció, pobresa, fam... Obres que constitueixen quantitativa i qualitativament el nucli essencial de la seua tasca, que inauguren un llenguatge i contribueixen decisivament a llaurar una nova sensibilitat.
Antoni Miró és un testimoni de la vida, al qual no es pot considerar com un mer narrador, ja que va més enllà. Pretén comunicar-se amb les seves obres. Intenta, a través d’elles, iniciar un diàleg amb l’espectador en el qual vaja prenent consciència social de tot el que l’envolta. Una consciència social que entronca directament amb l’essència de la cultura underground davant la qual se sent pròxima, mitjançant manifestacions concretes; com la utilització de materials reciclats per a la creació de la seua darrera obra, en la que la seua preocupació pel medi ambient cobra un paper protagonista.
Coneixedor de la tendència de l’home a fugir d’allò desagradable i d’allò que li fa sentir incòmode, es serveix del seu domini de l’estètica creant magistrals obres belles en el seu conjunt, que saben captar les mirades de l’espectador, que acabarà ficat de ple en l’obra i completament implicat amb el missatge. Ell mateix ens ho diu “si el que vols és comunicar alguna cosa has de fer-ho bé perquè la gent s’interesse, ho mire i escolte el missatge. D’ací sorgirà una resposta i s’iniciarà un diàleg enriquidor”.
Reconeix que ell no roman alié als estímuls provinents de l’univers cultural, polític, econòmic, social... només que sap discernir i escollir el que realment li interessa i no el que està de moda o allò que ven en un determinat moment. Sap que allò més freqüent és seguir les tendències que venen, potser imposades per una censura encoberta que només promociona i dóna suport allò que uns pocs, els que tenen el poder, tant polític com econòmic, decideixen posar de moda. Opina que el difícil és aportar i innovar dins d’una cosa que ja està bé. Millorar-lo.
Els inicis de Miró van ser bastant inusuals, ja que pertanyia a una família de treballadors i no tenia cap tipus de relació amb la pintura ni amb l’art en general. Però és evident que la llavor artística va nàixer amb ell, que des de molt menut va demostrar el seu interés i la seua vàlua en la pintura. El seu Alcoi natal, terra lluitadora i revolucionària, va marcar el seu caràcter i la seua pintura, interessant-se Miró, ja des dels seus inicis, pels problemes socials i d’industrialització que l’envoltaven.
En el 65, època en la qual pretenien que la pintura fóra cega, sorda i muda, va formar “Alcoiart” junt als seus companys. En este grup, que representa l’avantguarda de la pintura alcoiana, imperava un gran inconformisme amb allò que els envoltava, i un alt grau de denúncia i crítica davant les injustícies polítiques i com a conseqüència humanes, quedant reflectit en les seues obres, i amb risc de patir les conseqüències d’anar contra la “corrent imperant”. Al costat d’ells va realitzar la seua primera exposició a la qual seguirà una llarga llista.
Este artista no discrimina a l’hora de triar el lloc on exposar les seues obres. Nova York, París, Elx o Canals són igualment vàlids, ja que l’art demostra la seua grandesa com a llenguatge universal, abastant i permetent la comunicació amb tots.
Però este pintor vol, a més, conèixer tots els idiomes de l’Art, pel que en ell concorren moltes manifestacions artístiques, múltiples procediments on la varietat d’expressió i la seua rica diversitat de mitjans, ja siga en la pintura, el gravat, l’escultura, el dibuix, etc., ens permet introduir-nos de ple en la seua versió de la realitat.
El seu esperit cartesià li fa fugir d’una conjuntural indeterminació. S’esforça al detall, precisa el dibuix, quirata la matèria i verifica el tema, rebutjant així qualsevol sobtada improvisació.
La reflexiva pintura de Miró, transforma en una ostentació inaudit de bellesa, les seues crítiques més dures i les seues més aspres apreciacions. Un pintor compromés amb el seu temps, contra corrent (¿Underground?) i sabedor que el bon art comunica amb una contundència capaç de transformar la matèria en raó; la tela en bandera, el llenç en trinxera i el colorit en esperança.
- Institut Gallach, “Historia del Arte”, Grupo Editorial Océano.
- “El Arte en la Humanidad”, Olimpo Ediciones, S. A. 1992.
- Lucie-Smith. “El Arte Hoy”, Cátedra. Madrid, 1981.
- Wences Rambla con Prólogo de Román de la Calle, “Forma y expresión en la plástica de Antoni Miró”.
- Joan Guill, “Temàtica i Poètica en l’obra artística d’Antoni Miró”. Universitat Politècnica de València. Ajuntament d’Alcoi. 1988.
