Antoni Miró, implicació ètica
Pasqual Patuel
Antoni Miró (Alcoi, Alacant, 1944)1, antic membre i ànima mater del Grup Alcoiart2 -sorgit en 1964- sempre ha mantingut una posició artística de caràcter crític enfront de la societat que l’envolta, desenrotllant un art de forta implicació ètica, davall els auspicis del llenguatge pop. Vinculat a l’agrupació i després en solitari, ha posat la seua creativitat al servici d’un procés de conscienciació sobre els desequilibris existents dins de la nostra societat contemporània.
L’objectiu que ha mantingut al llarg de la seua carrera artística es troba trànsit d’este esperit crític enfront de la cultura del moment, aportant pautes revisionistes que pogueren promoure un canvi d’enfocament cap a altres possibilitats. Per això ha desenrotllat tota una iconografia que va des de la ironia, el sarcasme fins a la més subtil tendresa. La seua pintura no es mou en un pla anodí i neutral sinó que comporta una forta provocació destinada a estimular en l’espectador la seua capacitat de reflexió cap al context en què viu.
Amb estos pressupòsits la copiosa producció d’Antoni Miró ha anat vertebrant, en una cadena de sèries3, totes les seues propostes amb la intenció manifesta de posar en relleu aquelles situacions de desequilibri i injustícia que afecten el ser humà. La seua anàlisi s’imbrica en diversos esdeveniments pròxims i coneguts per tots els que constituïxen una espècie crònica crítica de l’esdeveniment històric recent. En este sentit, assenyala Juan Ángel Blasco, que Miró:
“Ha deixat constància de la violació dels drets humans, de la vergonya del racisme, dels horrors de la guerra, de la sempre problemàtica emancipació social, de la alienació derivada dels mites, de les misèries individuals i col·lectives, de la violència provocada per la barbàrie fascista, de la progressiva deshumanització de l’home contemporani, dels diversos i variats sistemes de manipulació, dels anhels d’independència nacional i cultural, dels perills de l’imperialisme bèl·lic, de les dependències derivades d’un capitalisme agressor, de l’immarcescible esperança d’un món just i lliure...4
La temàtica del paisatge ha sigut un element escàs en l’obra de Miró, des que va iniciar la seua trajectòria artística a principis dels any seixanta. El ser humà sotmès a situacions adverses ha polaritzat de forma majoritària el seu interés i atenció. El trobem de vegades com a fons de les seues composicions o en les cites que fa d’altres pintors com Salvador Dalí Joan Miró.
No obstant, esta tendència s’invertix en 1991, amb l’inici de la sèrie que porta com a nom genèric Vivace. La seua mirada es dirigix cap a un medi natural on es verifica la vida humana, amb un caire eminentment ecològic que posa de manifest els abusos que l’home du a terme en este àmbit comú a tota forma de vida, els abocaments incontrolats, la desforestació, la contaminació del subsòl, els residus industrials, l’explotació en definitiva de la Terra amb fins especulatius acaparen l’atenció d’esta sèrie on el paisatge és el rerefons de qualsevol proposta.
Els seus paisatges, lluny de ser una simple recreació de la bellesa natural, constituïxen una veu d’alarma sobre els abusos que es cometen contra el medi ambient, alhora que encoratgen cap a un tipus de vida més en harmonia amb la naturalesa, font de tota vida, on el desenrotllament material no estiga renyint amb el manteniment de l’ecosistema. Les seues obres -de vegades apocalíptiques- són visions de futur sobre la situació que pot sobrevindre, a fi de suscitar la reflexió i reconducció del comportament humà respecte al cosmos.
El poder de destrucció humà contrasta formalment amb el blau dels seus paisatges. Hi ha per tant, en les sues obres, un component eros - thanatos - vida - mort - que ve donada per la forma concreta d’acostar-se a l’entorn, des d’una dialèctica de contraris que contempla l’acció devastadora de l’home enfront de la bellesa inherent de la naturalesa. En este sentit, les seues obres inviten tant al delit com a la reflexió sobre la societat de consum, amb la idea que sorgix un nou plantejament en les relacions home - naturalesa. Com assenyala Josep Lluís Peris:
“La natura apareix indefensa i menyspreada per l’arrogància i, també, per la prepotència dels artefactes creats per la raó tecnològica de 1’home. Aquests objectes adquireixen un aspecte monstruós que inverteixen davant l’espectador la seua funció mecànica lògica i transformadora del medi, de tal manera que una pala excavadora, uns conjunts de residus industrials o un contenidor d’escombraires són tractats per la mà del pintor com a autèntics exponents emblemàtics de la intervenció devastadora i antinatural de l’home contemporani sobre l’entorn5”.
1. Wences Rambla, Forma y expresión en la plástica de Antoni Miró. Alacant, CAM, 1998.
2. Román de la Calle “Grup Alcoiart: 1965-1972”, en cat. exp. Art-Sud, Caja de Ahorros Provincial de Alicante, 1988
3. La Fam (1966), Els bojos (1967), Vietnam (1968), L’home avui (1973), Amèrica Negra (1972), El dòlar (1973-1979), Pinteu pintura (1980-1989), Vivace (1991...).
4. Juan Ángel Blasco Carrascosa. De la introducció que encapçala el llibre de Joan Guill, Temàtica i poètica en l’obra artística d’Antoni Miró (1965-1986), UPV-Ajuntament d’Alcoi, Valencia, 1988
5. Josep Lluís Peris, “Vivace: una visión ecosocial”, en cat. exp. Antoni Miro, Castelló, Bancaixa. Centre d’Exposicions Sant Miquel Centre Cultura Casa Abadía, 1998.
