L’èpica de la negació de la derrota

Néstor Novell

De vegades, els desitjos que hem somiat i hem cercat sense esperança se’ns apareixen sobtadament com una possibilitat de realitat.

Pot ser que tot siga degut a una mena de llei de la casualitat o pot ser que, de vegades, sense que sapiguem perquè, s’obren escletxes en la dura matèria fèrria que conforma la realitat i que són aprofitades pels somnis per a escapolir-se i fer-se evidents.

Quan les coses succeeixen d’aquesta manera, no hi podem triar ni l’espai ni el moment, només se’ns es permés la consciència de decidir, d’actuar com un ressort, i deixar que el somni fluïsca com un riu cap a la mar de les realitats, per no perdre l’oportunitat sobtada que mai no té espera.

Ben bé podem dir que, no deixa ser un bell joc de casualitats i referències que, exactament 300 anys després de la Batalla d’Almansa, el Ministeri d’Obres Públiques de l’Estat Espanyol deixara en mans de la ciutat de Gandia el destí dels fons que ha previst per millorar estèticament la redona de l’entrada nord de la ciutat, als peus de l’històric castell de Bairén.

En aquell moment hom pensa que Antoni Miró, artista compromés en el país, és qui té les referències i les claus per fer la connexió entre el somni, la imatge i la realitat del poble que celebra els 300 anys dels fets d’Almansa, de la mateixa manera que el riu d’Alcoi, també cada vegada més ocult, amagat i lluny d’històries compartides, uneix la ciutat de l’artista i la ciutat on resideix l’obra.

L’espai on s’havia de situar l’escultura, una redona de dens trànsit que, a més, no permetia una estructura en altura per tal de no malmetre la visió del campanar de la seu, havia de fer-se compatible amb la concepció d’art monumental que justifica la motivació èpica del escultor i el seu compromís amb un art combatiu, educatiu i comprensible per tothom. Així, la combinació del verd intens del camp i el fosc rovell de les immenses plaques de ferro perforat permeten veure els contrastos i els jocs de llums de l’escultura a qualsevol hora del dia.

Antoni Miró és conscient que l’art incideix en el procés de reflexió històrica que la pròpia societat fa de si mateixa, i per tant, expressa l’exaltació elegíaca del neguit i la incredulitat valenciana sobre les possibilitats polítiques del país. Al potent símbol dels cavalls guanyadors, rodejats de les llances que exigeixen el seu tribut, es contraposa la imatge del poble, quatre vegades negat, amb les quatre barres que tossudament el representen.

Entre el joc d’espills d’allò que es veu, allò que es diu i allò que es vol. Entre el que és i el que es filtra a través d’una part, distorsionada, del negatiu de la Rendició de Breda, és per on Antoni Miró pot traure a la llum la història oculta, les altres imatges que només les obres ben conegudes tenen la capacitat de fer-les evidents com a representació genèrica dels poders reals i, per tant, de la internacional desolació dels perdedors.

Els situacionistes ja posaven de manifest el caràcter ideològic de la imatge de la cultura de masses i les grans possibilitats que s’obren amb la seua refuncionalització per a un ús polític crític. Perquè el que compta en l’art activista és el seu efecte propagandístic: furtar els procediments i les imatges d’altres artistes forma part del pla de contrarestar els llenguatges oficials i treure a la llum, les paradoxes, les ironies i les contradiccions de les visions, tan de la història com del propi art.