Antoni Miró en el Museu Nacional de Belles Arts de la Havana, Cuba

Moraima Clavijo

El realisme serà etern en l’art. Es redescobreix en els llenguatges a partir de la selecció que l’artista fa -com el fotògraf- de la realitat mateixa, i aquesta té molt a veure amb la seua sensibilitat, les seues inquietuds, la seua postura social i els seus gustos personals, a més de la factura al que obliga l’ofici.

Gairebé mig segle de carrera artística avalen a Antoni Miró com un agricultor de l’expressionisme figuratiu i fins i tot del fotorealisme, però transcendint àmpliament la simple representació. Un cop més es tracta de la realitat de les coses, més que de les coses de la realitat.

Pintura urbana, que reuneix els detalls del paisatge de la ciutat en els angles menys complaents. Llocs, cantonades, gent en el seu quefer i el seu neguit de cada dia.

La sèrie on pinta els museus resulta particularment interessant, així com les imatges gens convencionals dels llocs a on el visitant acudeix. És l’antítesi de la postal turística del gastat “souvenir”.

L’observador davant de l’obra, en actitud inquieta i no contemplativa, perquè veure que es converteix en tema d’una altra obra que ho re-crea, resulta desconcertant i ens situa davant moltes interrogants: què pensa, per què ha arribat fins aquí, com del que veu li interessa o li resulta proper, què li transmet aquesta obra, què preveu de forma aparentment passiva. Això passa perquè no li donem la possibilitat d’expressar-se, d’opinar, de participar del procés. Fins poguéssim pensar si aquest museu és útil o ho són els monuments la visita es torna obligada.

La pintura de Miró ens fa qüestionar-nos fins a les trivialitats de la quotidianitat, quan no fa una denúncia explícita de la societat contemporània des de la seua posició d’artista tradicionalment compromès amb les millors causes. És per això a més que la presentació a l’Havana de la seua obra, pren una connotació molt particular, donat el context excepcional del nostre país la Revolució ha marxat paral·lela en el temps a la trajectòria artística d’Antoni Miró i ha constituït per a ell un dels referents de la seua obra i de la seua vida.

Volem fer arribar l’agraïment del Museu Nacional de Belles Arts que l’acull a tots els que han fet possible la presència d’aquesta exposició entre nosaltres; les universitats espanyoles de València, de Alacant, Jaume I de Castelló, Miguel Hernández i Politècnica de València, i d’aquesta mateixa ciutat el suport de Logística de l’Art, així com de l’Ambaixada d’Espanya a l’Havana. La iniciativa parteix del Ministeri de Cultura del nostre país i del Consell Nacional de les Arts Plàstiques, als qui agraïm també la possibilitat d’exhibir aquesta interessant proposta.

Em pregunte si Antoni Miró sentirà la temptació de pintar als nostres visitants davant les seues obres, o els interrogarà amb les mateixes. Seria un joc interessant que ens portaria a una posició més activa que l’habitual i així serà de tota manera, perquè la seua obra inquieta insta a meditar com tot art veritable. Li agraïm molt per portar-nos el seu art i en primer lloc, per haver-ho fet possible.

De totes maneres, l’artista i el públic tindran sempre l’última paraula.