L’Odissea d’Antoni Miró

Masha Yufa

En considerar l’art a Espanya, involuntàriament recordem tant els noms dels seus grans pintors del passat, el Greco, Velázquez, Goya, Zurbarán, Ribera, com els grans pintors que han iniciat el segle XX, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Joan Miró, Antoni Gaudí. Pel que fa a l’art espanyol d’avui, però, res no se sap a Karèlia. Aquest és el problema que ens va suggerir la idea d’organitzar a Petrozavodsk l’exposició del famós pintor Antoni Miró, un dels representants més brillants de la cultura espanyola contemporània.

El nom del pintor és conegut fora dels llindars de la seva pàtria gràcies a la gran quantitat d’exposicions organitzades cada any per tot el món. Les seves obres, que han estat mereixedores de desenes de premis, es troben en moltes col·leccions públiques i en museus d’Espanya, Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, Polònia, Bèlgica i altres països d’Europa i América.

Antoni Miró va nàixer el 1944, quan encara vivien i treballaven les “vaques sagrades” de l’avant-garde, Mark Shagal, Henri Matisse, René Magritte і altres classics que han conformat el jaç de la història de l’art modern, descobrint nous horitzons і destruint vells estereotips.

L’art del segle XX ha esdevingut l’oceà infinit de llibertat d’autoafirmació, obrint possibilitats sense límits als pintors. Són els vasts espais per on viatja en la seva obra creativa el pintor espanyol Antoni Miró, fent-nos participar dels seus vertiginosos viatges.

Telèmac

Antoni Miró va nàixer al País Valencia, al sud de Catalunya, a la ciutat d’Alcoi. Ja en la seva infantesa, sentint d’hora la seva vocació, dedicava tot el seu temps a la seva activitat favorita, la pintura. El treball a la ferreria de son pare el va ajudar a conéixer la naturalesa de molts materials moderns i la qualitat de les pintores. Va rebre la seva educació artística gràcies al seu únic mestre, Vicent Moya, sota la direcció del qual, Antoni Miró va perfeccionar la tècnica dels gèneres tradicionals del retrat, el paisatge i la natura morta. La seva obra creativa inicial és de primer antuvi l’assimilació de la professió, lligada a la influència de l’escola francesa. El món de Matisse i de Picasso, però, amb la seva efectista bellesa, tenyida de l’aire de museu, era massa conegut i confortable per a ell, i molt aviat Antoni Miró, com Telèmac, indaga nous camins, cercant-se a si mateix i a la seva Ítaca. Desenvolupant les seves habilitats en la pintura, en la gràfica i en l’escultura, el jove pintor passa alhora per distintes tendències artístiques: del fauvisme a l’expressionisme abstracte, al realisme social i al pop-art.

Hades

Amb el temps es suavitza en les seves obres l’espenta del jove, la tensió inconformista de la lluita, inspirada per la revolució juvenil de la dècada anterior. Tot açò s’acaba amb les sèries primerenques “L’Amèrica Negra”, “El Dòlar” i “L’home avui”, restant invariables la seva mentalitat plàstica moderna i molts procediments i qualitats, trobats anteriorment, per exemple el collage, les series, la conceptualitat. El més important és la tendència a crear i manipular figures sígniques. Al principi eren signes, formats sota la influencia de la cultura pop. Els símbols del món polític, ideològic i ecològic. El signe de l’odi, el signe del poder, de la morí, de la servitud, de la violència. Al principi de 1980 els interessos d’Antoni Miró passen completament al món de la història de les arts, al món de la pintura. El mestre comença les series, que es converteixen en un important estrat de la seva vida creativa, que està continuant actualment. “Pinteu Pintura”, “La Pintura de la Pintura”. Contemplant les obres d’aquesta sèrie, immediatament un se submergeix en el món sencer de les imatges, moltes de les quals són ben conegudes a primera vista. I alhora se sent alguna cosa d’estranya. Estrany i capriciós veïnatge, el mosaic paradoxal dels fragments de l’art del passat і del present. Junt amb açò les lletres, els textos, el fred espai metafísic dels interiors despoblats. La fantasia і l’intel·lecte del pintor, la seva arbitrarietat i el seu tarannà fortuït, la intuïció i el sentit de la ironia, porten al joc infinit amb l’espectador. En aquest joc es sintetitzen nous subjectes -els textos-, on les cites de les obres clàssiques s’usen com a fraseologismes, signes estables en la història de la cultura, que amb capriciosa infinitat entaulen relacions, en la dramatúrgia, que creen sentits inesperats. Sembla el teatre de l’absurd o la lògica dels somnis. Tals fragments, els records de la història de l’art, són part integrant de la realitat per al pintor contemporani, radicada en la seva consciencia. Antoni Miró no reflecteix aquesta realitat, en què els personatges de Velázquez existeixen junt amb els bocins de periòdic vell. Ell, amb gosadia de documentalista, fa motles de la realitat, provés de clixé que disputen llur autenticitat amb l’original viu. En algun sentit la seva atenció a la gràfica és bastant simbòlica. Aquesta és l’essència del seu mètode, imprimir, fer una còpia de la realitat viva. No és la reflexió en l’espill, on la realitat, encara que deformada per un vel romàntic, alena, es belluga, viu. Com en les obres d’Henri Matisse.

En les obres d’Antoni Miró, l’espill ha estat substituït per la matriu, on la reflexió ha trobat el seu darrer refugi. El seu art transforma la vida en una altra dimensió. És l’existència dels signes amb el seu simbolisme i amb la seva metamorfosi, dirigits a l’intel·lecte de l’espectador. Sembla Odisseu, que, cercant la seva sort, vaguejava pel regne d’Hades, fent parlar les ànimes dels morts. Allí es barrejaven passat i present, i es veia el futur. Res, però, tenia carn terrena.

Odisseu

Les sèries d’Antoni Miró sorprenen і hipnotitzen per la seva amplitud i la seva infinitat. Cadascuna d’elles inclou centenars d’obres amb dotzenes de variants. S’assemblen a la font inexhaurible, al corrent de vida interior del pintor, al corrent de la seva consciència. Des d’aquest punt de vista, l’obra pròxima a la creació d’Antoni Miró és la novel·la de James Joyce “Ulisses”. La seva mecànica desarticulació del món de l’art en les seves components és semblant a la preparació existencialista de l’home i la seva consciència com ho fa Joyce. Aquesta concepció conté l’esperit del nostre temps, precisament captat pel pintor, el temps raonador, eclèctic i absurd en moltes coses. Sembla que la pintura o la gràfica d’Antoni Miró poguessen ser la part orgànica d’alguna edició del llibre de Joyce que correspongués més precisament a l’obra literària que les il·lustracions del gran Matisse, creades especialment per a la novel·la el 1934. És interessant que Matisse fes les il·lustracions sense haver llegit el text de Joyce, sinó a l’inrevés, prenent com a base “L’Odissea” d’Homer. D ’aquesta manera el mestre, intuïtivament, va estendre un pont des de l’art del passat fins a l’art dels temps més nous. És el mètode que es va fer més important en l’obra creativa d’Antoni Miró. I si per a Matisse aquest moviment era gairebé ocasional, per al pintor espanyol és el programa. Si comencem a parlar sobre la creació d’Homer, no podem ignorar la semblança evident de les recerques creatives d’Antoni Miró amb les aventures infinites del mateix Odisseu. El Vagabund sense asil en l’oceà de l’art modern, que evita amb mestria Escil·la i Caribdis dels extrems artístics del nostre segle, romanent sempre positivista, el contemplador perspicaç i irònic. I de vegades el guerrer valent i hàbil que protesta contra el mal i la violència.

Penèlope

Una de les temàtiques més importants en la vasta obra d’Antoni Miró és l’eròtica. I els seus motius eròtics no són simplement el cos nu de la dona. Els seus brillants і enginyosos collages i objectes estan plens d’erotisme, que se sent en les combinacions de colors, en la construcció de les formes, en la plàstica de les línies, en el joc de les factures. Pràcticament en tota la seva pintura i gràfica. És impossible comprendre l’obra creativa d’Antoni Miró si ignorem aquesta qualitat essencial del seu art.

El mestre entra en contacte directe amb el tema en algunes sèries, fins i tot en una sèrie d’aiguaforts de l’any 1994, titulat “La Suite Eròtica”. Com el pintor resol ací el tema etern de Part, il·lumina clarament les qualitats del seu mode de pensar artístic. Antoni Miró es dirigeix a les fonts originàries de la cultura europea, reproduint amb zel de cronòleg les escenes eròtiques de les pintures de la ceràmica grega.

La seva cita amb els antics commou per la seva documentació d’arxiu. A aquesta incursió al món íntim dels grecs pràcticament li manca l’element d’emocionabilitat. La percepció del pintor és més intel·lectual que sensual, la seva posició és d’apartament complet, es pot dir que de reposat allunyament extraterrestre. Aquest punt de vista d’entomòleg que contempla la vida dels insectes és comú als pintors del segle XX, que tracten de concebre l’essència de les coses, renunciant al seu transcendentalisme, a les passions humanes. Per açò és completament lògic que Antoni Miró descobresca el tema de l’eròtica a través del prisma de l’art dels grecs antics. La naturalesa arcaica d’Eros, que tenia un tarannà més misteriós, de joc, de ritual de culte, que de manifestació de sensualitat sexual, és propera a Antoni Miró, que subratlla l’autosuficiència dels quadres de signe, creats pels grecs, citant-los al peu de la lletra i ocultant al màxim el seu propi jo amb l’astúcia múrria d’Odisseu.

Ítaca

Contemplant la naturalesa de l’obra creativa d’Antoni Miró, que viatja per l’oceà del temps sense límits, on com les illes, existeixen distintes èpoques, noms, direccions artístiques i estètiques, diferents aspectes socials, històrics, politics, un comença a preguntar-se: Quin és el propòsit final d’aquests viatges? On és el port natal per al pintor?

Percebent el món de l’art com el material per al treball, el mestre, amb abnegació, el talla i el combina, el modifica segons les seves lleis, sintetitzant-ne noves variants de sentit.

Així ell es mou del signe al signe en la barca del seu propi jo, però no per les ones de la realitat, sinó pels laberints de la seva consciencia on no existeixen les combinacions habituals com “sublim - vulgar”, “vida - mort”, “bell - horrible”.

Ell ens fa donar un colp d’ull al món amb altres ulls, deixant de banda els dogmes i els estereotips. Ens ajuda a trobar la llibertat interna i la sensació planetària de la pròpia existència. Amb els seus viatges, Antoni Miró acompleix el seu destí de pintor, la missió del guia en la història de la civilització humana. I aquest procés per si mateix, el procés del moviment, és la seva essència.

I mai no podrà arribar a la seva fi, perquè la seva Ítaca s’amaga en ell mateix.