A Antoni Miró
Maria Carvajal
Des que sóc dins el grup que sent el Gaucho parlar del seu amic epistolar Miró. Quan arribaven les seues cartes ens delectàvem fins і tot amb els sobres plens de segells, plens de coses belles, postals і fullets, novetats de les seues exposicions.
Era com quan era menuda і arribaven les caixes de l’oncle Molina, Encara abans d’obrir la caixa, ja sabíem que el seu contingut era màgic, que ens delectaríem, més enllà encara de les nostres expectatives, і aleshores les expectatives creixien.
I és aquí on s’atura per un moment el temps, s’arranja una espècie d’espai atemporal, on tot succeeix de manera suau, on hi ha una flaire pròpia com d’encens, molt suau; i cada cosa, cada paper, cada novetat es viu amb un so distorsionat, on el somriure s’instal·la a la cara i s’hi queda llaaaaarga estona! L’esguard brilla, és una sensació d’abraçada col·lectiva amb cop a l’esquena.
Espere que l’Antoni puga recuperar, rebre o retroalimentar-se de l’alegria de la trobada cada cop que ens arriben les seues coses, les seues cartes, les seues noticies. Sempre és una espècie de regal d’aniversari que arriba l’endemà i que d’aquesta manera allarga la festa.
El fet que siguen cartes de debò, concretes, і no correus electrònics, augmenta la sensació de recuperar una part de la meua infantesa. Perquè amb l’arribada de l’edat adulta també hi va arribar la tecnologia i, si bé és cert que gaudesc moltíssim quan escric amb l’ordinador, perquè és més ràpid, més prolix, em permet anar endavant i enrere, interlinear, corregir les expressions, i tota la parafernàlia, res és comparable a la carta escrita a mà.
Quan arriba una carta de l’Antoni, tots ens arraïmem, es genera un ambient com de missa de gall, que per a la generació dels 50 era l’expressió més gran d’alegria sagrada, i el Gaucho fa d’oficiant.
I allò d’augmentar els afectes sempre és enriquidor, una manteta per a l’ànima, perquè el fet que algú et reconega entre la multitud et dóna el teu lloc al món. La cosa graciosa és que de vegades a l’Antoni se li escapen expressions en la seua llengua, que no sé bé si és el català, o alguna cosa així, perquè ell és d’Alcoi, una regió d’Espanya que em sembla que és semblant a la Santa, la nostra petita ciutat, on gairebé tots ens coneixem encara que no tots ens reconeguem com l’Antoni.
Les papallones, les males companyes de tota la vida, tenen açò en comú amb les seues cartes. És com en aquells somnis bojos, on vivim les coses més inesperades amb una coherència total.
Perquè quan veig papallones, ja sé que s’acosta alguna cosa bona. Sempre és un anunci d’alguna cosa especial, perquè elles hi són perquè jo les veja, les note, les prenga en consideració. Em porten un missatge ple de misteri, de màgia. Tal vegada siga jo la única que reconec aquest idioma?
Però no!! Reconec en l’Antoni a un altre “boig dels tuls” com em deien quan era menuda, perquè jugava a embolcallar-me entre els tuls del bressol del meu germà menor, i això em transportava a una altra dimensió on era difícil d’assolir. I segons deia la meua iaia, el meu esguard s’al·lucinava i al meu rostre s’instal·lava una expressió com de paradís perdut, encara que el iaio insistia que havien de ser cucs!!
