La qüestió catalana en Antoni Miró

Luís Rodríguez Olivares

(Com a fons de tot el que segueix està el problema de l’autodeterminació, autonomia, independència econòmica, són només una part de la qüestió: la formació d’estats nacionals independents per col·lectivitats de distinta nacionalitat.)

Mai no es podrà descriure el treball d’Antoni Miró com un fet aïllat, esqueixat del discurs històric, del desenvolupament de la realitat a l’estat espanyol. Això suggereix la contemplació del que ha esdevingut la seua obra. I, en aquest cas, cal tenir present la qüestió fonamental: la lluita (el triomf) de la concepció materialista del món contra aquella altra idealista que considera qualsevol fenomen com aïllat, estàtic, sense relació amb els quals la classe dominant rodeja l’art per a fer inútil la seua possible incidència ofensiva; per a despullar-lo de tota operativitat en l’enfrontament classista; per a reduir-lo a un mer cadàver estètic.

Se sap, a més, que el materialisme o la concepció dialèctica de les coses i fenòmens descansa sobre el mateix coneixement-resultat de la pràctica. I així, l’obra d’Antoni Miró és, senzillament un treball polític. No altra cosa és el resultat (un quadre, una escultura) de l’aplicació d’un coneixement que, sorgeix de la pràctica social, de la producció, de la lluita de classes. La història i la geografia actuen ací com a elements definitoris. Miró ens deixa veure una realitat sobre la qual no cap ningun dubte. És una realitat catalana, i hem de considerar immediatament que això no és anecdòtic ni producte superficial de la moda política, ni tan sols el resultat de la traducció d’un nacionalisme emocional. Al contrari, l’activitat d’aquest pintor d’Alcoi és conseqüent amb una anàlisi científica de la qüestió catalana en inevitable connexió amb la realitat de l’estat espanyol.

Vegem sinó: la burgesia, classe dominant (qui ho dubta?), ha hagut de decidir-se per la renovació de les seves estructures abocades a l’asfixia, allunyades cada volta més del desenrotllament del capitalisme mundial i, concretament, de l’àrea que li és més a prop, Europa. En això ha acabat el llarg període de la dictadura franquista (ni feixista). El primer pas ha estat allò que, amb frase oficial, podem denominar com l’arribada de la democràcia. És a dir, la concessió d’una sèrie de llibertats democràtico-burgeses; és a dir, la consolidació de la dictadura, de la burgesia sota altres formes polítiques “més democràtiques”. I en l’aspecte econòmic, la intenció d’eixir de la crisi com més aviat millor. I com que la classe dominant du la iniciativa, açò s’ha d’entendre com que la burgesia es proposa, ella mateixa, eixir de la crisi econòmica. Tot això amb la participació i la col·laboració dels partits polítics que han estat legalitzats (no tots). Entre ells, els que han abandonat la lluita de classes encara en les seues formulacions teòriques.

Resultats: la creació d’un parlament amb dues cambres, en una de les quals, el Senat, s’asseuran els representants de les regions; elecció dels diputats i de la majoria dels senadors mitjançant el vot; legalització de partits polítics (no tots), etc. Devaluació de la moneda per a assegurar el comerç exterior amb el consegüent augment de preus de productes importats (petroli); cadena de pujades de preus a l’interior; congelació de salaris; xifra d’atur en augment (milió i mig d’obrers, cent mil a Barcelona), etc. Amb la qual cosa l’eixida de la crisi es carrega, sobre unes espatlles molt concretes, les de la classe treballadora que roman dèbil i desorganitzada. N’hi ha prou amb recordar que, en els últims anys, totes les seues accions han estat defensives. Únicament, al País Basc, per motius que no són objecte d’aquestes línies, s’han registrat accions ofensives encara que (això és una altra qüestió) poden ser qualificades de no correctes.

Però les llibertats democràtico-burgeses tenen els seus avantatges. Així, entre d’altres, permeten que, fins i tot des del poder, es torne a formular la qüestió de les nacionalitats. Qüestió que, en el cas català, no va més enllà del reconeixement de la Generalitat i l’Estatut del 32. Com a contrapartida, queda en peu la rivalitat catalano-valenciana, el País Valencià segueix dins de l’entelèquia geogràfica que s’ha denominat Levante, o el Ministeri de l’Interior denega la inscripció en el registre d’Associacions polítiques del PSAN, puix que persegueix la consecució de la independència política dels denominats “Països Catalans”.

Cal repetir-ho la burgesia porta la iniciativa. I la burgesia catalana porta la iniciativa en l’exigència de reivindicacions nacionals. I té poder per a convocar totes les classes socials perquè abonen incondicionalment les seues aspiracions. Cal, doncs, tenir ben present l’interés d’una classe contra-revolucionaria que demana autonomia com a mitjà d’aconseguir i mantenir una sèrie de privilegis sense abdicar, per això, del seu caràcter internacionalista. Es que en els consells d’administració no està representat capital de distintes nacionalitats?

Crec que Antoni Miró veu clarament aquest assumpte quan, en pintar “Les llances”, agrupa obrers, camperols i intel·lectuals claudicant davant el poder centralista. O quan concep una patètica visió, no exempta d’humor del camperol el cos del qual és un sogall per a la força i la senyera als collons. On és la burgesia? Miró sembla advertir-nos de la complicitat d’aquesta classe que, sent partidària d’un aparell polític a nivell d’estat espanyol, alça la bandera del catalanisme com a resposta a la necessitat d’incrementar i mantenir el seu pes polític i econòmic.

Cara repetir-ho: la situació té els seus avantatges. I aquesta situació porta dins un contingut democràtic general contra la repressió, contra la despersonalització d’una col·lectivitat contra el domini d’unes nacionalitats sobre altres. I no hi ha gens dubte: una postura progressista ha d’assumir la defensa d’aqueix contingut democràtic. Això sí, ha de quedar fora de perill el caràcter internacionalista de les classes (burgesa i obrera) i l’actitud contrària al nacionalisme burgés. En aqueix context, la proposta de Miró és fàcilment comprensible: el seu treball eleva la catalanitat a categoria universal eliminant qualsevol vestigi de xovinisme. Perquè, què queda si del seu camperol eliminem el signe de la nacionalitat, la senyera? Una problemàtica general vàlida per a tots els camperols oprimits del món. El significat no desapareix.

Hem estat, al contrari, els que no vivim ni treballem als Països Catalans, els més exposats a un sentiment xovinista envers (contra) el poble català; que s’ha manifestat més d’una volta en sectors populars. La ideologia dominant n’és culpable. Per a nosaltres una doble i difícil lliçó: serà una noble tasca la defensa de la igualtat de drets alhora que, per damunt de tot, per damunt de les nacionalitats, es col·loca la unitat de les classes populars.

Una qüestió final per a completar el procés de coneixement extret d’Antoni Miró. La seua obra, en terminologia habitual pot inscriure’s dins del concepte de cultura catalana. Però, és aquesta una expressió que ha estat manipulada a consciència, puix que, allò que es diu cultura nacional, és tan sols la cultura de la classe dominant. És, per tant, més apropiat parlar de cultura de classe que de cultura nacional. Ocorre, tanmateix, que en cada col·lectivitat existeix una massa treballadora explotada, de la qual sorgirà una ideologia democràtica socialista que configurarà una cultura determinada contrària a la dominant. Serà, doncs, una cultura democràtica, socialista, de classe, internacionalista, matisada en cada país, per elements nacionals.

Pense que en aquest sentit cal considerar l’esperit català en Antoni Miró. I així el treball pictòric (treball polític) acompleix la seva missió d’avantguarda.