La nebulosa persistente

Antonio Malmo

Les denses boires que espesseixen l’actual escenari internacional de les arts figuratives ofusquen, i no poc, les ments, la creativitat dels artistes, que viuen moments de profunda reflexió sobre les estratègies, sobre els possibles camins a emprendre per eixir de “l’impasse” i prosseguir pel camí que conduesca els seus esperits selectes cap a la formulació de propostes concretes, necessàries per a la manifestació de les seves idees de renovació artístico-cultural.

Òbviament, un mínim d’anàlisi a través de l’aprofundiment de les concauses que han generat el caos observable en totes les latituds em sembla, al menys, oportú. Es indiscutible que són d’ordre socio-político-cultural i ambiental. En efecte, la mitificació de les avantguardes històriques ha deixat un signe inesborrable en les tantes revisions dels “monstres sagrats” de la pintura i de l’escultura mundial. A la llarga, la repetició de les motivacions, de les problemàtiques i de les atmosferes desenvolupades al seu voltant en el passat, ha fet que la creativitat, la inspiració i la fantasia de molts Artistes ho hagen sofert i s’hagen, al menys, afeblit.

En tal marasme de vívida llum “llueix” l’estrella de l’artista valencià Antoni Miró, la personalitat del qual és composta i complexa per la varietat de temàtiques i de les problemàtiques abastades en les seves obres, però sobretot reïx per l’originalitat de les seves solucions, pel seu compromís social, per la profunditat de la seva investigació i per la recerca continua de nous estilemes des d’un punt de vista exquisidament estètic.

Des de l’inici de la seva activitat, Antoni Miró ha abandonat les modes o corrents del temps passat, aturant-se en les canviants condicions socio-polítiques que en les diverses parts del món exigien solucions, de vegades radicals, per a l’afirmació d’alguns principis fonamentals relatius a l’home contemporani, entre els quals hi ha la llibertat individual i la igualtat entre els pobles, per no parlar de la lluita per la solidaritat cap als pobles menys “avançats”. Coratge, iniciativa, també contra la pròpia impopularitat, estan en la base del seu fer Art.

El seu carisma, la seva expressivitat l’han consagrat, pel temps, entre els artistes mes vàlids i coherents en el panorama mundial. Sense deixar-se mai embolicar per les fàcils promeses d’un sistema dominant cada vegada mes gèlid i arrogant, Antoni Miró ha anat fins al final en les seves batalles contra la violència, els abusos i la “burlesca escalada” del consumisme, de l’arribisme i del poder en general. Amb el seu art, estava present allí on un poble en lluita reclamava els seus drets per una existència més d’acord amb els finals del 2000.

Ho ha fet amb sinceritat, amb participació emotiva, servint-se de diversos registres expressius entre el divertit, l’irònic o el sarcàstic segons les circumstàncies o el seu estat d’ànim.

Tenaç, volenterós, tossut, obstinat, no troba obstacles en les mil dificultats que se li presenten en el viure quotidià com a home i com artista. Sempre ha deixat espai a la seva llibertat expressiva per a propugnar a través del signe i del color els seus més secrets “valors espirituals”.

Les seves finestres obertes al món li han permès captar, o millor preveure, situacions, atmosferes de cru realisme en una part de la societat més oblidada i humiliada des de la ferocitat del sistema o des de la barbàrie de la guerra.

El seu acte acusatori, el seu “j’accuse” era potser un crit desesperat en el cor del desert, però que segur que ha tingut la seva importància en el reconeixement dels drets de l’home.

Home de vasta cultura, propens a l’aprofundiment de les “lleis” i de les “regles” que han guiat i guien la humanitat en el decurs dels segles, Antoni Miró recull la diversitat de les canviants exigències, l’evolució socio-política d’una realitat que vol “viure” en “l’harmonia” d’allò Creat, en pau, en la serenitat de l’esperit. A aquests “valors” eterns, insubstituïbles i insuprimibles ha dedicat obres que tenen el sabor del testimoni històric sobre els desviaments de l’esperit humà captivat per la set del poder. Sempre ha estat, amb coherència, de la part dels febles, dels desemparats. No sense perill, a través de la seva expressivitat, els ha ajudat a retrobar el seu propi paper, la seva pròpia identitat.

Ho ha fet, deia, amb espontaneïtat, sense compromisos, aconseguint expressar les seves conviccions, els seus propòsits, les aspiracions, molt vàlides, de home del segle XX.

En algunes de les seves obres es poden apreciar matisos lligats a l’expressionisme, però només difuminats, perquè l’esperit que els anima és ben distint dels pressupostos ideològics d’aquest corrent, ja de tan llunyana memòria històrica.

La seva és una fugida necessària de la hipocresia, de la violència de l’home sobre l’home i sobre l’ambient, una presa de pèl del benestar econòmic a tota costa, una ironia dels mil subterfugis o compromisos per ajudar-se a fer carrera, a entrar en el fals món dels qui són importants.

La seva visió de la vida humana està basada en la fraternitat, en la solidaritat, en l’amor. El seu credo anuncia la lluita per la vida, sense retards, compromís per millorar espiritualment, per créixer en l’àmbit de la família, pel benestar de la nació, de la Humanitat.

Valors, valències de gran consistència social. Res és sofisticat o dictat per fantasmes externs que li puguen garantir l’èxit fàcil. Es en la seva limfa expressiva, en la seva força creativa on rau el ressort que l’empeny cap a la meta, els programes i els objectius a assolir.

Antoni Miró no oculta cap misteri. Indueix fins al cru descobriment de les falses veritats sobre les que es basa el poder del sistema.

La seva vida flueix pels camins de la no-hipocresia, de la lleialtat als altres i a ell mateix.

Res sembla ara afectar-li en matèria de favors ni de compromisos.

Ha construït, pedra sobre pedra, el seu castell, fet de fe í d’esperança en el camí dels pobles cap al PROGRÉS. Té en sí mateix una varietat de codis i de símbols expressius molt vàlids, que li permeten codificar situacions, personatges i històries d’altra manera impossibles de proposar des del punt de vista artístic. També en la creació de les seves escultures usa un llenguatge amarat de bondadosa ironia, de gèlid sarcasme per evidenciar millor la idea de la seva operativitat.

Des del punt de vista purament estètic, en tants anys d’experiència artística, Antoni Miró ha adquirit un domini tècnico-formal de primeríssima qualitat. Ho sap tot sobre l’escala cromàtica, sobre la divisió dels plans, sobre la representació de la profunditat. Usa els suports més variats amb mestria excepcional. La qualitat dels seus estilemes és, sens dubte, molt interessant.

Per la varietat de les temàtiques que constitueixen l’objecte de la seva investigació en el món de l’art, la seva paleta és, com mai, viva i variada. En cada obra seva, cap signe, cap símbol, cap codi sígnico-cromàtic hi és per casualitat, sinó per testimoniar la riquesa interior que el caracteritza.

L’anàlisi de la seva pintura i de la seva escultura es fan, per a mi, necessaris per tal d’aprofundir, sobretot, en la qualitat dels seus missatges i per evidenciar els excepcionals estilemes que Antoni Miró ha volgut constantment perfeccionar a través de la investigació continua durant els seus moltíssims anys d’activitat.

Voldria poder citar totes les seves obres, però, evidentment, m’és impossible. En citaré només unes poques a l’atzar: “Cercle vital”, “Zebres escàpols”, “Parc natural”, “Costa Blanca”, “Poema d’amor”, “Bici antinuclear”, “A Che Guevara”, “Interludi”, “No és una paleta”, “Volem l’impossible”, “Mall i enclusa”, “Athena three, Hèracles, Afrodita, Zeus, Safo i altres”, “A cops”, “Ull per a mirar-se” “Crit, dejuni forçós”, “Psicoanàlisi de la pintura”, “Metamorfosi”, que representen l’admirable síntesi de la seva concepció de l’ART.

En definitiva, al meu parer, l’artista ha conquistat merescudament un lloc de primera importància en el camp de les arts figuratives.

AD MELIORA!

Amb estima.